Tampere i quatre coses...

La setmana pintava interessant just abans de posar el despertador a les 5 del matí. L'autocar sortia a les 6.15 i havíem de ser-hi una mica abans per assegurar-nos que realment agafàvem el bus sense problemes. Com dos fantasmes, la noia eslovaca que m'acompanyava, Viera, i jo, no ens vam dir res en tot el viatge en bicicleta fins a l'estació de busos, i es que feia fred, vent, i baixada. El paisatge era una delícia i la neu sense trepitjar feia la ciutat encara més interessant de nit. 

A la parada ens hi vam passar uns quinze minuts, fins que van obrir l'estació i vam entrar a dins buscant temperatura normal. El bus va parar sense problemes i tot dormint vam arribar a Tampere. 

Un dels carrers de la ciutat abans de les 9 del matí. Per fi veig el sol uns minuts!

Aquí va començar l'aventura. Primer ens vam trobar en un supermercat al mig de la cruïlla d'autopistes on el bus ens havia deixat, arribant la parada a ser pitjor que les de la Hispano Igualadina, perquè veieu fins a quin límit arriben. A vint graus sota zero, i desprès de fer un cafè en el McDonalds del costat que ens va semblar el cel, vam enfilar cap al centre amb el pensament posat en veure els canals que travessen la ciutat i que comuniquen els dos llacs que l'envolten. Els llacs tenen nivells d'aigua diferents, de manera per on comuniquen creen un corrent prou fort per a generar electricitat a través d'una central hidroelèctrica. A més, tot està gelat i semblava que els llacs fossin terreny erm, sense res cultivat ni construït, però amb petits vaixells immòbils que suraven a uns metres de la riba. Per sorpresa nostra, dues dones entraven a la poca aigua en estat líquid que podíem veure des de la riba.

Potser no es veu bé, però eren grans i semblava que ho fessin cada matí.

Una de les coses que m'havia cridat l'atenció de la ciutat, era la seva torre d'observació, situada dins d'un parc d'atraccions, parat a l'hivern, i que s'alça uns 118 metres sobre la ciutat, permetent veure-la perfectament si el dia està clar, o tènuement si hi ha núvols. Es diu Sarkanniemi.

El parc d'atraccions envoltat d'aigua gelada i neu.

La torre en qüestió.

Des de la torre vam veure el gran llac al Nord de la ciutat, i enmig d'aquest, un camí més fosc ressaltava sobre la superfície blanca, de manera que semblava un camí per passejar o patinar. Desprès d'observar una mitja hora vam veure-hi entrar-hi gent i vam deduir que hi podíem passar nosaltres també. Així va ser, desprès d'uns primers metres porucs, la caminada de quinze minuts sobre el llac va acabar sent un èxit, excepte pel cruixit que vam sentir just al bell mig del llac i que va derivar en una cursa fins a la vora per si el gel cedia. Allà uns trenta turistes es feien fotos mentre caminaven pel llac, tot i que alguns ho feien clarament per la riba i saltaven tot comprovant que un gel inexistent no es trencava. És el que té anar en un viatge organitzat i fer cas de tot el que et diuen. Encara penso que els hi hagués pogut vendre alguna cosa inútil.

Semblo una salsitxa mal acabada, però és cosa de la roba d'abric.

Finalment, el nostre objectiu era el Museu Lenin, i per a qualsevol que li agradi la història, aquest lloc és un caramel sense paper d'embolicar i deixat al mig d'una escola de primària. En aquest museu va ser on es van trobar Lenin i Stalin per primer cop, i a més, Lenin va viure quasi dos anys a Finlàndia mentre estava exiliat de Rússia esperant fer la revolució. Documents, llibres sobre el comunisme, cartes oficials de l'època de les dues guerres mundials, fotos del personatge i altres fotografies històriques, a més d'un munt d'informació personal i sobre la revolució. Per qualsevol curiós del comunisme val la pena, i per a tots els predicadors d'aquest hauria de ser obligatori crec jo. La dona que s'estava a recepció ens va fer fora a les quatre de la tarda, i ja vam enfilar cap al bus, que sortia a les sis.

La sala principal del museu.

Lenin quan s'estava a Finlàndia.

En aquest sofà hi va passar dues nits improvisades quan es va exiliar.

Ja a Jyväskylä, aquesta setmana he començat classes i ja no sóc un "ni-ni". Més content que un quillo amb un xandall Adidas, ahir vaig carregar els esquís que la universitat ens deixa i vaig anar cap a les pistes d'esquí que hi ha a les afores. La classe va ser un pèl avorrida però és la primera. Les classes de finés m'agraden força i començo a aprendre coses útils. He aconseguit unes botes d'esquí nòrdic, i crec que puc aconseguir uns esquís de segona mà, o demanar-los a algun company, per tant, ja tinc equip per a practicar, i per la futura travessa a Oulanka amb el meu pare.

Abans d'això, Dissabte a les quatre del matí marxem a la Lapònia, a Rovanniemi en concret, aviam com és això del Nord de debò. Avui he rebut el kit oficial de supervivència a la catalana, o el que és el mateix, un paquet de la meva mare que devia fer riure als policies del control fronterer quan al paquet hi van veure un munt de botifarres i fuets, rollo armes de destrucció massiva, dins de dues bosses de plàstic i un paper que feia semblar el paquet un regal de Reis del 1994.

Les "armes" en qüestió. Hem de lamentar la pèrdua d'un dels fuets per ingesta.

Els mitjons de llana que m'ha regalat la família finesa que visito de tant en tant.

La PROVA definitiva de la sauna a la vora del llac. Primer sauna i desprès ens banyàvem al llac gelat.