Semblant al Dakar

Ara et posaràs a conduir a tot drap amb un cotxe que val més que tot el PIB andorrà per camins de sorra envoltats de pobles plens de gent intentant subsistir i diràs que ho fas per solidaritat i tal mentre arrossegues un munt de diners tot carregant-te algun habitant de la zona amb la conseqüent notícia amb cara trista de tres segons als mitjans occidentals? No home no! Per això ja tenim els senyors del Dakar i tots els mitjans televisius que ho camuflen amb excuses solidàries i comentaris estúpids, mentre s'excusen amb fer el "Dakar" a Sud Amèrica per motius de seguretat, ja que ells viuen al límit, però no tant home! Jo vull parlar-vos de com sentir pànic, o el que és el mateix, conduir una bicicleta de passeig per una ciutat gelada i amb pendents. 

Abans d'ahir la temperatura va "pujar" força, fins als -6ºC, i tota la neu i gel va començar a convertir-se en aigua. Així, conduir es va transformar en una activitat perillosa i lenta, com si tota l'estona anéssim enmig de sorra ben fina. Per això, quan aquest matí he vist uns "meravellosos" -18ºC he pensat que la conducció seria molt més fàcil. Res més lluny de la realitat. Vas més ràpid amb menys esforç, cert, però anar en bicicleta en aquestes condicions equival a fer la marxa enrrere en una nit ferotge o fer-se militant del PSC; et penses que ho controles però al final no saps ben bé que collons has fet per acabar tant malament. I és que mentre et sents com en superman sense "kriptonita", de cop et trobes una placa de gel, o simplement la vorera, i has de prendre la difícil decisió de frenar o continuar la teva trajectòria assumint les conseqüències. El resultat és que no et pots distreure massa si vols conservar les dents, la dignitat, i la bicicleta.

Pel que fa als últims dies, Diumenge vam ver la Sauna Experience, o el que és el mateix, fer una sauna prop del llac i entrar a aquest per refrigerar el tema. La sauna no estava molt calenta, però el llac estava fred de collons. Alguns intentaven fer una competició aviam qui s'estava més estona dins l'aigua, mentre jo intentava batre el rècord contrari i estar-m'hi el mínim possible. A més, vam poder torrar una salsitxa en un foc a terra a dins d'una típica cabana de la zona i menjar alguna cosa mentre esperàvem el torn.

Sí, jo també hi sóc. La indumentària és la que vaig necessitar, i no miro a càmera perquè vaig veure quelcom interessant cap a on miro. El gorro era per no perdre'm de vista.

Els últims dies també vam fer una barbacoa a -15ºC, amb la col·laboració del company de pis alemany que en tenia moltes ganes i va organitzar-ho tot. Quatre salsitxes, una mica de carbó, i algunes verdures, junt amb cerveses i vi, va ser suficient per passar una bona estona. El millor, la curiosa nevera i els gustos peculiars de la gent d'altres països.

La nevera "no-frost" de baix consum.

El belga flipant i l'alemany ben content amb la seva barbacoa.

I avui, a part de començar a experimentar el fred de debò, arribant a als -25ºC, hem fet una trobada amb les famílies d'acollida que ens assignat aquí a Finlàndia. Jo he vist una taula on posava "Ireland & Spain" i he pensat que era la meva, que dec tenir família a Irlanda. La família molt maca, com sempre, però volen aprendre una mica d'Espanyol, i Català també, de manera que parlo una barreja de tres idiomes per a intentar ensenyar-los alguna cosa. Aquelles famílies que volen l'educació en castellà com a única llengua vehicular haurien d'enviar els fills d'ERASMUS a Afganistan i els hi farien un curs accelerat d'immersió lingüística ( impuls que m'ha sorgit ara mateix ).

Per acabar, el company de pis, en Christoph, m'ha convidat avui a un debat a la universitat. Quan un sent debat universitari, en el context en que estem, s'imagina un debat jove, dinàmic, alegre, mogut, força semblant a la programació del canal TVE 2. Doncs no. Mitjana d'edat de 40 anys, debat tipus competitiu, amb temes curiosos com "Voluntat d'assassinar a tots els científics nuclears de Corea del Nord; sí o no?", regles semblants a les d'un Parlament seriós ( l'espanyol el deixen per un altre dia ), i personatges dignes d'APM. Una dona, pintoresca, mentre cosia un tros de roba al mig de la classe i muntava una parada semblant al mercat dels Dissabtes de Vilafranca però en un metre quadrat, explicava durant la seva presentació que tenia tendència a desmaiar-se, i que si vèiem que aixecava la mà de cop no patíssim, ja que era normal i es "recuperava" en qüestió de minuts. Després d'aquesta introducció tant tranquil·litzant la dona del meu costat, tartamuda, s'ha posat a cridar tot presentant-se i he fet un bot de la cadira que quasi caic a terra, acabant vermell com un tomàquet ben quiet i callat.

La vista des de la meva facultat a les 10 del matí.

La única ampolla de vi del Penedès que he trobat aquí. És de Pacs i la veritat, no és massa bo.

Demà vaig a Tampere, ciutat propera, rollo turista sense un duro. La setmana que ve a la Lapònia, que ja hem reservat els bitllets, o sigui que encara provaré una mica més de fred.