El granit em dóna alegria

Aquest setmana, desprès de tornar de Turku, em vaig proposar veure una mica més el lloc on visc, el barri vaja, i el motiu per a fer-ho va ser trobar un sector d'escalada que havia d'estar entre tres i quatre quilòmetres en direcció Tampere. Així, en quedar-me fora d'un viatge d'escalada que un noi m'havia proposat per motius d'espai dins el cotxe, el noi en qüestió em va deixar un "crashpad", i després de consultar a internet quins sectors d'escalada hi havia al voltant, vaig agafar la bicicleta, el "crashpad", vaig quedar amb un noi que fa "slackline" i és fotògraf, i ens vam decidir a trobar el lloc. 

El sector està a Keljonkankas, un poble o barri que hi ha a prop d'aquí, amb un llac al costat i una petita zona de muntanya amb alguns blocs que es poden escalar. La roca és granit bastant brut, però el fred ajuda a no patinar i el tacte era prou bo. 

El segon bloc que vàrem provar. Un 7B+ molt dur i alt que no em va deixar moure massa. Això sí, el lloc era de conte de fades.

El noi que m'acompanyava, l'Ingmar, va portar un "slackline" i el vam provar una mica.

La foto que ell m'ha passat, en un bloc fàcil que vam fer al principi per escalfar. Foto: Ingmar Wein Photography.

Primer vam escalfar en blocs fàcils, i vam conèixer un finès que ens va ajudar amb el crashpad, de manera que vam poder provar blocs més alts amb més seguretat. Era un home gran, molt simpàtic, i vam provar blocs junts una bona estona. Desprès l'Ingmar va treure la càmera i es va dedicar a buscar angles i llocs idonis per a fer bones fotos, mentre jo vaig provar alguns blocs més durs, entre ells, un llançament molt i molt fanàtic de dues regletes petites a un rom molt alt, tot envoltat de neu que feia difícil començar a escalar amb els peus de gat secs i que va ser la causa de nombroses patinades. Vam trobar llavors un bloc prou dur, molt estètic, i que va sortir al cap d'una hora d'intents. Deu rondar el 7A+ o el 7B com a molt però el granit és abrasiu i les pells van patir molt fins que va sortir. 

Finalment, vam provar blocs més durs sense massa èxit, però el bosc era màgic, el sol era un regal que feia temps que no vèiem massa minuts seguits, i la sensació altre vegada de tocar roca a la natura em va treure deu anys de sobre. Encara ara em dura el somriure.

Però no tot ha estat escalar aquesta setmana. El Dijous es va organitzar una partida de BeerPong. Aquest joc, força popular aquí entre els estudiants, es juga per parelles habitualment i consisteix en quelcom semblant a un joc de punteria. Cada equip es situa a una punta de la taula, dos equips competeixen alhora, i cada equip té sis gots davant seu plens de cervesa i situats en forma de triangle, com quan es comença una partida de billar. Comença un equip, en que cadascun dels seus membres tira una pilota de tennis taula, i ha d'intentar encertar un got de l'altre rival. Si l'encerta, aquell got ha de quedar buit i s'elimina. Òbviament, l'equip que perd un got ha de beure la cervesa que hi ha dins d'aquest. Si els dos membres encerten el mateix got, tres gots són eliminats, i depenent de la manera que es tira la pilota, botant, tocant el sostre, per darrere l'esquena, etc, significarà més o menys gots eliminats. Guanya l'equip que aconsegueix eliminar tots els gots de l'altre equip, i en aquest cas, el perdedor ha de beure tota la cervesa restant de l'equip guanyador. 

L'equip guanyador, ja tenim primer títol nacional.

Resulta que la Maria i jo vam decidir participar-hi, ja ho havíem fet per separat en la última edició amb resultats nefasts, i vam formar un equip català. Vam acabar guanyant els quatre partits i la final, i per tant, vam ser els campions del torneig. El veig com a esport Olímpic en dos anys, i fet amb vi encara podria ser més divertit, i curt.

També Divendres a la nit la família finesa em va portar a una festa en un club de "moteros" de la ciutat, que és on es van conèixer ja fa uns anys. El club, decorat al gust, és en concret un lloc de trobada pels fans de la moto Suzuki, i en concret del model Hayabusa, que pot arribar a passar els 300 quilòmetres per hora i és una de les motos de sèrie més ràpides del món. Ells en tenen una també, i avui m'han dut a una fira de les motos que es feia a la ciutat. Feien exhibicions de trial, i a dins el pavelló hi havia moltes motos diferents, roba i accessoris que es poden comprar. Hi havia un espai especial dedicat a aquest model i la seva moto també.

Motos de tot tipus i de tots colors i gustos.

Aquesta portava un remolc per a dur-hi coses de viatge.

Invenció russa, que permet anar per tot tipus de terreny, també per sobre l'aigua. Enorme i estrany.

N'hi havia d'antigues també.

I de molt modernes i fashions.

Aquesta és la moto de la família, que ells han conduit a 300 km/h en un circuit tancat. Espectacular de veure. 

També hi havia molts accessoris, plaques, jaquetes, adhesius, i altres. Aquest feia riure.

Pneumàtics amb claus d'un centímetre per conduir per sobre el gel. Diuen que es condueix com si fos asfalt,