El principi del final

I semblava que fos ahir que vaig arribar a una ciutat nova plena de neu i gel, amb un fred que t'impedia anar a comprar i una vida al carrer equivalent a la que hi havia a la seu d'UPyD després de les últimes eleccions. Resulta que ja som a finals d'Abril, i aquí celebren el Vappu, que consisteix en una espècie de Festa Major "light" pel que m'han explicat. El dia 30 d'Abril i durant tota la setmana prèvia es realitzen actes i festes vàries, algunes de les quals exigeixen vestuari, i el dia 1 de Maig tothom va a fer un pícnic al turó de la ciutat. Ho celebrarem com puguem, ja que el Dijous tinc un examen i el Divendres arriben la meva mare i la meva germana a veure'm uns dies. 

Resulta que aquest últim mes fa pinta a ocupat, ja que he de fer tots els tràmits per a poder tornar bé. He de recuperar els diners de diferents dipòsits que he hagut de fer mentre era aquí, com ara el de la bicicleta, el pis, vendre algun material que no m'emportaré, i demanar papers de la universitat que he d'entregar quan arribi. Ja tinc el vol, el dia 29 de Maig volo a Catalunya. També he de fer dos últims exàmens el dia 25 de Maig, i un aquest Dimecres que pinta fàcil. Pel que fa a l'oci, volia anar a fer alguna ruta amb canoa, caminar per aquí ara que la neu quasi ha marxat i el paisatge és espectacular, escalar una mica més a la roca natural, i potser viatjar una mica si l'estudi m'ho permet. La gent ja marxa, alguns marxen aquesta setmana, i d'altres van a viatjar abans de tornar cap als respectius països.

Feta la introducció a mode de futur, aquests últims dies vam fer una caminada nocturna organitzada per un noi que és aficionat al "trail", i que corria sovint per aquí de manera que es coneixia els camins.

El grup en qüestió.

Vam començar a les vuit del vespre i sobre dos quarts de dotze ja havíem acabat, tot fent uns quinze quilòmetres pel mig de les pistes d'esquí, llacs, i boscos ben bonics. 

També es va realitzar una Copa de Futbol, que va organitzar l'associació d'estudiants d'intercanvi al camp del costat de la universitat. Tot plegat divertit, quan ens van eliminar, aviat, em vaig dedicar a arbitrar i casualment vaig arbitrar la final que va guanyar un equip d'alemanys i americans.

En el primer partit que vam perdre.

En el segon, que també vam perdre.

Ja per acabar, el fotògraf amb el que vaig anar a escalar m'ha passat les fotos d'aquell dia. En poso algunes.

Sort d'aquest home que em va ensenyar alguns blocs i vam compartir intents. 

El fotògraf és un artista. 

Un llançament curiós de protegir amb la neu al voltant.

El més difícil era començar a escalar amb els peus de gat secs, ja que la neu encara ho envoltava tot.

Turku i Tallinn

Ja fa dues setmanes que va passar Setmana Santa i fins ara no havia tingut temps de mirar les fotos, i explicar el viatge. Vam decidir anar a Turku, a la costa oest de Finlàndia, no molt lluny de Helsinki però a unes quatre hores de Jyväskylä. Al matí, quan vaig acabar les classes de la universitat, vàrem agafar un bus de línia que ens va dur a Tampere al cap de dues hores. Des d'allà, el mateix bus ens portava a Turku després d'esperar una hora a l'estació. Vam coincidir amb molts militars que semblava que tornaven a casa, i l'estació estava plena de gent.

Un cop vam arribar a Turku, vam dirigir-nos directament a la Catedral, l'edifici més antic de la ciutat i el primer que destaca si mirem la seva arquitectura.

El riu travessa Turku pel bell mig.

L'interior de la Catedral, que data del 1300.

En acabar, vam anar a buscar el lloc on havíem de dormir. Utilitzant el "couchsurfing", que consisteix en la idea d'intercanvi de llocs on dormir totalment gratuïts i a canvi d'experiències o oportunitats de conèixer altres cultures, vàrem aconseguir que un noi ens acollís durant les dues nits que vam passar a la ciutat. El noi, d'uns vint-i-cinc anys, havia viatjat per tot Sud Amèrica i sabia parlar un castellà molt decent. Ens va dur a veure un parell de bars típics de la ciutat, va convidar uns amics seus a casa, de Burgos i de Galícia, i ens va ajudar molt alhora de trobar les coses per veure a la ciutat que ens podien resultar interessants.

La primera vegada que una ciutat a Finlàndia semblava olorar la primavera.

Per ells era com si ja fos Sant Jordi.

El castell de la ciutat. Turku va ser la capital fins que es va fundar Helsinki.

Un mirador que ens va permetre veure tota la ciutat.

L'església multi-religiosa del sud de la ciutat. En una illa, el 2005 s'hi va construir aquesta església petita tota de fusta.

Es va finançar amb petites aportacions durant molts anys, i pot servir de lloc de culte o celebració per a qualsevol religió, només s'ha d'avisar amb temps.

La ciutat té un arxipèlag davant de la costa, un dels més grans del món. A una de les illes, hi havia una sauna i la gent es banyava al mar.

El Mar Bàltic banya la ciutat, tot i que sembla un llac per la calma i les illes que no deixen veure l'horitzó.

L'últim dia ens vam acomiadar del nostre amfitrió, li vam agrair la hospitalitat, i li vam regalar una mica de xocolata que havíem comprat. El bus va sortir a la tarda i ja entrada la nit arribàvem a Jyväskylä ven cansats.

Tornant a la vida acadèmica, ja he acabat quasi-bé totes les assignatures pràctiques i només em queden dos examens generals que faré el dia 25 de Maig, just abans de tornar a Catalunya. L'assignatura de gimnàstica artística la vaig aprovar bé, amb bona nota, i la d'esquí nòrdic també. Ara em queden les dues teòriques, una de mitjans de comunicació i esport, i una altre de dinàmiques de grup.

I just ahir vaig tornar de Tallinn, capital d'Estònia. El Divendres al migidia vam agafar un bus fins a Helsinki, on havíem de dormir a casa d'un noi que ens acollia per un dia. El noi no va contestar les nostres trucades i ens vam preparar per dormir a l'estació central d'autobusos, que obre fins les tres del matí, per després anar a algun McDonald's a passar la resta de la nit fins al matí. A última hora, i després que dues noies molt joves ens intentessin convèncer de que Déu existia i de que no hi havia cap lloc millor que el cel ( no tinc cap ganes de comprovar-ho, i penso que a Margalef s'hi ha d'estar molt millor ), el noi va trucar i vam poder anar a dormir a casa seva ja ben entrada la nit. Al matí, a les sis, ja caminàvem cap al port, on vam agafar un ferri fins Tallinn. Al cap de dues hores i mitja ja abrivarem a la capital.

Tallinn, anomenada antigament Reval, va ser una ciutat medieval molt important, centre de comerç al Mar Bàltic, i productor de materials i eines durant bona part de les èpoques de pau que va viure. També va ser atacada moltes vegades, primer durant les grans guerres amb Rússia, i ja en l'època moderna els Soviètics van ocupar Estònia abans de la Segona Guerra Mundial. Després la van ocupar els Nazis, i en acabat, els Soviètics altre cop fins a la dissolució de la Unió Soviètica. 

A Helsinki vam trobar una platja digne de Calafell.

Dins el ferri, Freixenet era per tot arreu. Com a boicot, no hi vaig comprar res.

Una de les nombroses esglésies ortodoxes de la ciutat.

Aquesta era catòlica.

Tot un passeig ple de roses i flors. S'ensumava el Sant Jordi.

La plaça central de la ciutat.

Una canoa trobada a les platges de Tallinn.

Un escafandre antic que mai va ser utilitzat.

El cel de Tallinn, ple de punxes i torres.

Similar.

Una part del monument soviètic al Nord de la ciutat.

Humor al nostre hostal.

A Tallinn vam dormir en un hostal, ja que la ciutat és significativament més econòmica que Helsinki. L'hostal era pràcticament rus, ja que aquesta nacionalitat està molt present a la ciutat. Durant l'ocupació, els russos van reprimir durament la població, també van deportar jueus tal i com els nazis havien fet anteriorment, i van intentar poblar la zona de gent provinent de Rússia. Avui en dia, és un país multicultural, amb russos, lituans, letons, suecs, finesos, danesos, i alemanys, que segons sembla, conviuen perfectament. L'hostal, era una mica estrany, un pèl vell i atrotinat, però còmode. 

Durant els dies allà, vam veure el Museu de la Ocupació, el Museu d'Història de Tallin, i el Museu Marítim, a més de quasi totes les esglésies i algunes torres de l'antiga muralla de la ciutat. Dilluns al matí ja vam agafar el ferri de tornada, on vam conèixer un americà que s'havia proposat viatjar per tot el món i pretenia anar en bicicleta des de Bilbao a Brussel·les. Un personatge que no es volia gastar ni un duro en allotjament però que cada nit perdia part del sou en alcohol barat dels bars de la ciutat. Des de Helsinki, un bus llarg i pesat fins a casa, on la rutina torna a començar per fer una última setmana de classes, i a estudiar després, que això s'acaba!

El granit em dóna alegria

Aquest setmana, desprès de tornar de Turku, em vaig proposar veure una mica més el lloc on visc, el barri vaja, i el motiu per a fer-ho va ser trobar un sector d'escalada que havia d'estar entre tres i quatre quilòmetres en direcció Tampere. Així, en quedar-me fora d'un viatge d'escalada que un noi m'havia proposat per motius d'espai dins el cotxe, el noi en qüestió em va deixar un "crashpad", i després de consultar a internet quins sectors d'escalada hi havia al voltant, vaig agafar la bicicleta, el "crashpad", vaig quedar amb un noi que fa "slackline" i és fotògraf, i ens vam decidir a trobar el lloc. 

El sector està a Keljonkankas, un poble o barri que hi ha a prop d'aquí, amb un llac al costat i una petita zona de muntanya amb alguns blocs que es poden escalar. La roca és granit bastant brut, però el fred ajuda a no patinar i el tacte era prou bo. 

El segon bloc que vàrem provar. Un 7B+ molt dur i alt que no em va deixar moure massa. Això sí, el lloc era de conte de fades.

El noi que m'acompanyava, l'Ingmar, va portar un "slackline" i el vam provar una mica.

La foto que ell m'ha passat, en un bloc fàcil que vam fer al principi per escalfar. Foto: Ingmar Wein Photography.

Primer vam escalfar en blocs fàcils, i vam conèixer un finès que ens va ajudar amb el crashpad, de manera que vam poder provar blocs més alts amb més seguretat. Era un home gran, molt simpàtic, i vam provar blocs junts una bona estona. Desprès l'Ingmar va treure la càmera i es va dedicar a buscar angles i llocs idonis per a fer bones fotos, mentre jo vaig provar alguns blocs més durs, entre ells, un llançament molt i molt fanàtic de dues regletes petites a un rom molt alt, tot envoltat de neu que feia difícil començar a escalar amb els peus de gat secs i que va ser la causa de nombroses patinades. Vam trobar llavors un bloc prou dur, molt estètic, i que va sortir al cap d'una hora d'intents. Deu rondar el 7A+ o el 7B com a molt però el granit és abrasiu i les pells van patir molt fins que va sortir. 

Finalment, vam provar blocs més durs sense massa èxit, però el bosc era màgic, el sol era un regal que feia temps que no vèiem massa minuts seguits, i la sensació altre vegada de tocar roca a la natura em va treure deu anys de sobre. Encara ara em dura el somriure.

Però no tot ha estat escalar aquesta setmana. El Dijous es va organitzar una partida de BeerPong. Aquest joc, força popular aquí entre els estudiants, es juga per parelles habitualment i consisteix en quelcom semblant a un joc de punteria. Cada equip es situa a una punta de la taula, dos equips competeixen alhora, i cada equip té sis gots davant seu plens de cervesa i situats en forma de triangle, com quan es comença una partida de billar. Comença un equip, en que cadascun dels seus membres tira una pilota de tennis taula, i ha d'intentar encertar un got de l'altre rival. Si l'encerta, aquell got ha de quedar buit i s'elimina. Òbviament, l'equip que perd un got ha de beure la cervesa que hi ha dins d'aquest. Si els dos membres encerten el mateix got, tres gots són eliminats, i depenent de la manera que es tira la pilota, botant, tocant el sostre, per darrere l'esquena, etc, significarà més o menys gots eliminats. Guanya l'equip que aconsegueix eliminar tots els gots de l'altre equip, i en aquest cas, el perdedor ha de beure tota la cervesa restant de l'equip guanyador. 

L'equip guanyador, ja tenim primer títol nacional.

Resulta que la Maria i jo vam decidir participar-hi, ja ho havíem fet per separat en la última edició amb resultats nefasts, i vam formar un equip català. Vam acabar guanyant els quatre partits i la final, i per tant, vam ser els campions del torneig. El veig com a esport Olímpic en dos anys, i fet amb vi encara podria ser més divertit, i curt.

També Divendres a la nit la família finesa em va portar a una festa en un club de "moteros" de la ciutat, que és on es van conèixer ja fa uns anys. El club, decorat al gust, és en concret un lloc de trobada pels fans de la moto Suzuki, i en concret del model Hayabusa, que pot arribar a passar els 300 quilòmetres per hora i és una de les motos de sèrie més ràpides del món. Ells en tenen una també, i avui m'han dut a una fira de les motos que es feia a la ciutat. Feien exhibicions de trial, i a dins el pavelló hi havia moltes motos diferents, roba i accessoris que es poden comprar. Hi havia un espai especial dedicat a aquest model i la seva moto també.

Motos de tot tipus i de tots colors i gustos.

Aquesta portava un remolc per a dur-hi coses de viatge.

Invenció russa, que permet anar per tot tipus de terreny, també per sobre l'aigua. Enorme i estrany.

N'hi havia d'antigues també.

I de molt modernes i fashions.

Aquesta és la moto de la família, que ells han conduit a 300 km/h en un circuit tancat. Espectacular de veure. 

També hi havia molts accessoris, plaques, jaquetes, adhesius, i altres. Aquest feia riure.

Pneumàtics amb claus d'un centímetre per conduir per sobre el gel. Diuen que es condueix com si fos asfalt,

Leivonmäki

Ja quasi podríem dir que no fa fred a Jyväskylä. Hi ha poca neu al carrer, gens de neu a la carretera, ja es pot sentir el soroll dels pneumàtics de claus quan els cotxes passen per l'asfalt. Les teulades es veuen de color marró fosc, el bosc té terra i fusta al sòl, però encara es pot trobar una mica de neu dura a les zones verdes on no hi passa ningú. Tot i això, la temperatura ronda constantment els cinc graus positius, i durant la nit encara baixa fins als cinc o set graus negatius. La vida, com al mig de l'hivern, continua sense immutar-se. 

En la darrera visita d'un amic a la ciutat, la Ceci, vam poder visitar les principals atraccions turístiques de la ciutat, que no us negaré que es visiten en un dia fàcilment si es va a peu. A més, però, vam poder anar fins a un dels nombrosos parcs nacionals que té Finlàndia. El país té 38 parcs nacionals, que cobreixen, si en sumem la superfície, un 2,7% de la seva superfície total. Tots els parcs nacionals estan perfectament cuidats per una empresa privada pagada i controlada per l'estat, tipus RENFE però funcionant i sense personal de seguretat inútil. A més, la informació per internet està detallada a cada parc nacional, es poden comprar mapes de tots aquests parcs des de la mateixa web, i els parcs nacionals són un orgull nacional per a la majoria de la població.

La via del tren que creuo cada dia per anar al centre. Com podeu veure, es veuen els rails, l'hivern ja marxa.

A Finlàndia és comú trobar-se petites cabanes que tenen només una part de sostre per a poder fer foc i cuinar salsitxes. És un dret reconegut per la llei finesa que tothom ha de poder-ho fer a prop de casa seva.

Així doncs, volia anar d'una vegada a un parc nacional dels que tinc a prop de casa, i per internet vam trobar la informació que calia. El problema sorgia quan no hi ha transport públic que ens deixi a menys de 9 km del parc, i en ser un parc molt gran, amb diferents parts escampades, no valia massa la pena fer 9 km per veure una petita part i després fer-ne més per a les diferents parts. Per sort, vam aconseguir convèncer un noi de Lituània que té cotxe aquí, i ell va accedir a venir amb nosaltres al parc. Vam omplir el cotxe per a fer més econòmic el viatge i ens vam plantar a la població de Leivonmäki en aproximadament una hora de camí. Des d'allà ja havíem mirat com descobrir el màxim de zones del parc, i un recorregut de 5,5 km ens va dur a través dels boscos, penínsules, illes, i platges que envolten el poble. Realment molt bonic i ben conservat.

Arbres alts i neu dura.

Alts, alts...

La convidada en plena acció.

Un altre lloc per a fer foc que hi havia al bell mig del parc, i que estava just al costat de la platja.

Quan pugui posaré fotos de Turku, ciutat de la costa oest que he visitat els darrers dies de Setmana Santa, i intentaré anar a Estocolm si trobo algun bitllet barat. Per ara toca estudiar altre vegada, continuar amb els cursos que he d'acabar i intentar descobrir alguna cosa més d'aquí.