La Lapònia

Oulu queda a uns 500 km de Jyväskylä, direcció nord oest per una carretera que a estones es transforma en autovia. El conductor del gegant bus vermell que ens hi duia va anunciar que aviat hi arribaríem, desprès de quatre hores de viatge i nombroses parades. El viatge ens havia sortit barat, però viatjar de nit té alguns inconvenients, especialment si un home proper a tu ronca com un tràiler a cau d'orella. En arribar veiem que l'estació de bus està tancada, i ens agradaria decidir on anem i què fem a una temperatura decent, o sigui que caminem una mica fins l'estació de tren. Allà decidim aprofitar les tres hores que ens queden fins que surti el tren que ens ha de dur més cap al Nord, i anem a veure la ciutat, que té sortida al Mar Bàltic i moltes illes davant la seva costa. 

El consell de la ciutat d'Oulu. Era molt d'hora i la gent no treballava encara.

Un policia divertit que ens donava la benvinguda a la zona costanera de la ciutat.

A les dotze del migdia, i desprès de comprar provisions per als propers dies a un supermercat proper, el tren que havíem d'agafar s'aturava a l'estació de tren. Els trens aquí són amples, i tot i semblar antics són molt moderns pel que fa a l'equipament que porten. Tens internet, endolls, seients molt còmodes i tot tipus d'extres i personal per atendre't si ho necessites. Això sí, també tenen un revisor amb molt mala llet que passa a veure els bitllets. Pel camí, el tren ha de parar, i no puc evitar pensar en la RENFE i els seus magnífics "tours" per el Baix Llobregat durant dues hores i sense explicació. No havia de patir, el tren parava perquè uns rens creuaven la via i no els volia atropellar. Just per veure'ls una mica i sentir que arribem a la Lapònia. No em vull imaginar si els rens creuessin les vies de la RENFE; Vilafranca - Barcelona en 2 dies i tren dormitori. Un cop arribats a Rovaniemi, capital de la Lapònia del sud, la casa on ens havíem d'allotjar es trobava a les afores, i la caminada d'una hora i mitja va passar prou bé intentant trobar el carrer correcte entre senyals plenes de neu i un vent fred que et feia sentir com un glaçó dins un cubata.

La casa era com un IKEA sense preus, gegant i amb sauna.

La família eren la mare i quatre nens petits, rossos, i molt moguts.

Allà hi vam passar la nit, i l'endemà ens vàrem aixecar decidits a veure la ciutat i el museu de l'Àrtic. L'Arktikum és un edifici que imposa quan el veus, molt ample i silenciós, i amb una de les ales totalment pronunciada cap al llac, amb un sostre de vidre transparent que s'il·lumina de nit com si fos un fluorescent gegant enmig d'un congelador. El museu té informació sobre el Cercle Polar Àrtic, com es va formar i com es forma encara l'àrtic, com varia el gel permanent del planeta, les aurores boreals, i la fauna i flora de la zona. També hi té exposicions de la vida a la Lapònia, els seus habitants o samis, i la història de la ciutat de Rovaniemi durant tot el llarg de la història. No acabaries de veure'l bé ni en una setmana, però tampoc teníem tot el dia i vam decidir canviar de lloc. Els companys tenien prou gana com per menjar un bikini de peus de porc, o sigui que mentre ells menjaven, dos de nosaltres vam intentar llogar un cotxe per tombar una mica més. Resulta que el lloguer era més barat que el bus que ens havia de portar amunt i avall, i vam acabar amb un Toyota Yaris Híbrid i automàtic que vaig tenir l'honor de conduir com en un videojoc de rallis.

Des d'allà vam anar a una muntanya propera a veure les vistes de la ciutat i l'entorn. A dalt de tot hi havia un hotel de luxe i hi vam entrar com si fóssim clients sense masses diners. A la última planta de l'hotel, quasi a la teulada, vam poder veure unes vistes magnifiques de la Lapònia, molt nevat i ennuvolat, però impressionant.

La primera "moto de neu" inventada a la zona. 

Gorros i sabates típiques suomi.

Des de la taulada de l'hotel, tot gelat i com si fos una pel·lícula.

Al vespre ja vam anar a la casa, ara amb el cotxe facilitant-nos el camí, i desprès de fer sauna i sopar vàrem voler veure les aurores boreals. Resulta que aquella nit era idònia per a veure-les a causa del vent solar, però estava bastant ennuvolat. Les aurores boreals consisteixen en partícules que viatgen dins el vent solar, que només poden penetrar en l'atmosfera a través dels pols, i que en fer-ho xoquen amb partícules d'oxigen i hidrogen, excitant-les, i provocant la llum durant la nit, a vegades de diferents tons i colors. Aquella nit els núvols anaven venint, i dos dels meus acompanyants i jo vàrem tenir la sort de veure una petita aurora boreal, verda i petita al mig del cel, que va durar uns segons fins que el cel es va tapar. Vam seguir caminat pel bosc aviam si teníem sort i en vèiem més, però era molt difícil. Això sí, les vistes eren espectaculars igualment i vaig fer algunes bones fotos:

La noia italiana amb la lluna i la llum de la ciutat.

Els boscos il·luminats de nit et feien estar-te embadalit mirant. 

Amb el cotxe vam intentar anar al Nord a veure si vèiem alguna aurora, però va nevar més encara i ho va fer impossible.

El segon dia de Febrer va començar una mica accidentat. Un dels companys no es trobava gens bé i volia veure un metge, o sigui que vaig deixar el grup a la ciutat del Pare Noel, mentre l'acompanyava al metge, el deixava allà, i tornava a la ciutat del Pare Noel per a veure-la jo mentre el company esperava ser atès. Ma mare m'acostumava a donar una aspirina, un got d'aigua, i un copet a l'espatlla mentre m'enviava a buscar el bus en aquest estat de malaltia, o sigui que us podeu imaginar la meva cara. Vaig veure que el sistema públic de salut finès funciona la mar de bé. La ciutat del Pare Noel no té massa més d'interessant que el propi Pare Noel. Això si no fos perquè n'hi havia dos, un a una casa i un altre a la casa del Pare Noel oficial. Jo ja no hi crec en aquestes coses, ja tinc els Reis Mags i el tió que em porten regals, però clar, si n'hi ha dos d'iguals, ja em trenca el mite per la meitat i no m'en puc creure ni una mica. Vam poder veure rens i huskys, sempre i quant la munió de japonesos i xinesos s'apartessin de la vista, ja que per una foto són capaços de creuar la via del tren com un ren embogit. El que vaig trobar més interessant va ser el punt per on passa el Cercle Polar Àrtic, un conjunt de torres que marquen el seu recorregut. També coses curioses, com el munt de cartes que rep el senyor dels rens durant l'any, o el paisatge impressionant on tot això es troba situat.

El típic monument on s'indiquen les distàncies a vàries ciutats importants. Vilobí no hi era, encara no m'explico el perquè.

La línia de torres que marca el Cercle Polar Àrtic.

Els gossos que estiren els trineus. Són macos, però són gossos, no peluixos.

Els rens no estaven massa desperts, o tenien ressaca o feia massa fred.

El foc que em va salvar les mans mentre esperàvem al mig del no res.

A la tarda va ser hora de veure la ciutat de Rovaniemi, aparcar el cotxe correctament, entregar les claus, i preparar-nos pel llarg viatge de tornada. A les sis va sortir el tren que lentament ens va portar a Oulu en un vagó més vell que l'anterior, semblant a un soviètic de les pel·lícules. A Oulu vam esperar tres hores més dins l'estació fins que el bus, l'Onnibus, va sortir a mitja nit direcció a Jyväskylä. Vaig dormir tota la nit una mica incòmode, però a les sis del matí arribava a casa una mica cansat però content d'haver vist allò que em vaig proposar ara fa un mes. Aquest matí ja he anat a classe, he entrenat una mica, i estic prou bé, tot i que quatre dels vuit viatgers que érem aquests dies estan ben malalts, i només n'he vist tres avui.

Curiositats d'Oulu, com qui porta una cistella amb el berenar.

L'interior de l'Arktikum.

Un dels habitants de l'àrtic. Feia por quiet, ni us dic si es mogués.

Teníem un cotxe que es conduïa com un trineu, i estàvem contents.

L'estació de tren on he passat més hores de la meva vida. Sants ho considero un centre comercial quasi.

Els trens finesos, alguns elèctrics i alguns de gasoil. Van més ràpid i millor que a Catalunya amb un metre i mig de neu i vint sota zero. N'hem d'aprendre.

L'Onnibus per dins just abans de caure rodó!

Això és tot per ara. Se'm acaben els diners per viatjar de moment o sigui que fins a la primavera no crec que tombi massa. Exceptuant una ruta de 86 km que faré amb el meu pare d'aquí tres setmanes, prop de la frontera amb Rússia, a Hautajärvi. No ho considero viatjar, sinó una aventura. Salut i pessetes!