De pel·lícula

Sempre havia sentit a dir que els estudiants, tant en les pel·lícules com en la vida real, bevien molt cafè durant les llargues nits d'estudi. La imatge d'una tassa de cafè ben gran i plena de líquid marró calent ha estat sempre significat de llarga nit, molts cops en vetlla, i alhora de dia següent "carregadet" de feina o coses a fer. En el meu cas, ara estic provant el cafè a altes hores de la matinada, per temes pràctics. El bus surt a les quatre del matí, tenim una hora caminant fins a l'estació de busos, som vuit persones, i hem quedat a tres quarts i cinc de tres a l'entrada de l'edifici.

La nit ha començat amb el dia, i el dia ha vingut iniciat per la festa de la passada nit. Festa d'estereotips, que consistia en trobar algun tret que la gent trobés graciós o habitual quan els hi comunicaves la teva procedència davant la seva pregunta. En general, l'única cosa que trec de la gent quan els hi responc a aquesta qüestió és el nivell de les seves classes de geografia durant tota la seva vida, cosa que puc generalitzar al país complet si responc tres vegades a la mateixa nacionalitat. "Catalonia" és un lloc, molt petit, que alguns coneixen ( aquests tenen deu punts de geografia i ja poden ser ministres d'interior ), i alguns desconeixen ( aquests encara tenen més punts per ser ministres en general, però jo no els puntuo ). Cal sumar-hi els que ni saben on és, ni els importa, i et responen amb la típica pregunta "That is a country or what is it?", i aquests tenen via lliure per ocupar qualsevol lloc important dins la jerarquia política espanyola, i en especial la presidència. Tornant al tema, com que no sabia com vestir-me d'independència personificada, vaig decidir agafar la primera paraula que ens diuen quan els hi diem Barcelona: FCB Barcelona.

L'entrenador, i la jugadora de Sabadell

No vam guanyar el premi als millor vestits, més que res perquè no vam estar massa atents quan miraven els vestits. També cal remarcar el terrible mal que aquesta festa ha fet a la cultura en general, ja que ara, els estereotips encara són més freqüents, i jo no em crec que els italians vagin vestits d'espagueti pel món, els alemanys puguin anar a l'escola amb aquells vestits, o els americans puguin anar a tot arreu amb la bandera. Als castellers, clar que havia pensat en vestir-me de casteller, però no tinc prou roba ni faixa, i per fer-ho malament, no ho faig ja que m'agraden massa.

Desprès de dormir bastant, aquest matí havia quedat per fer un cafè amb la mare de la família finesa que aquí m'ajuda i em dona caliu. Mentre anava cap al centre, he vist el sol per primera vegada des de fa molt, he parat en un banc, m'hi he assegut com si fos un avi davant una obra, i senzillament, he deixat passar el temps. El temps ha passat ràpid i un núvol ha tapat el magnífic astre que ja no ha aparegut més durant tot el dia. El cafè era bo, això sí, i he aprofitat per agafar informació pel viatge en general a la Oficina d'informació. I es que aquí, tenen una OFICINA d'informació com Déu mana, amb mapes de totes les ciutats del país, llibres de visites, vídeos, pòsters, i dues empleades que s'expliquen molt bé i m'han ajudat de meravella. Quasi igual que al meu país, on tens una persona que amb sort sap el nom de la ciutat on viu, un ordinador que posa "Descobreix Catalunya!" i que acostuma a estar fora de servei per problemes tècnics des del 1948, quatre pamflets en castellà, i alguns "flyers" d'empreses que ja han plegat.

Al vespre hem fet un sopar internacional al pis del costat que m'ha servit per empalmar amb aquest escrit. Jo he cuinat dues truites d'albergínia i botifarra negre, pa amb tomàquet de rigor, i una mica d'embotit que tenia a la nevera. Ha triomfat força. A part, un paté de salmó molt bo, galetes de patata, truita de patates excel·lent, gelatina i pastissos han acabat de fer el fet per part dels altres assistents. Com que jugant al "Jungle Speed" hem acabat tard, he decidit no dormir per agafar el bus en condicions, i davant la perillositat de llegir un llibre ara, necessitat d'ocupar el meu temps en alguna cosa fins les tres de la nit, i els nervis del viatge que no us negaré, vaig aguantant, escrivint puc estar més despert. Espero que el cafè funcioni.

I ja per últim, referent al viatge, ja fa unes setmanes que vam reservar i organitzar aquest petit viatge de quatre dies al Nord. Marxem en bus, molt barat i llarg però amb horaris curiosos, fins a Oulu, a uns cinc-cents quilòmetres d'aquí. Allà, desprès de passar unes hores al centre, agafarem un tren fins a la capital de la Lapònia, Rovanniemi, uns dos-cents quilòmetres més. Ja que érem vuit persones, vam pensar que llogar una casa seria barat, i així ho hem fet via web. La casa queda una mica aïllada però és autèntica. Intentarem veure el museu de l'Àrtic, aurores boreals, alguns rens, el Pare Noel, i en general tantes coses com pugui d'aquest lloc una mica remot. Tornarem durant la nit de Dilluns, ben entrada la matinada per poder anar a classe Dimarts, si la salut m'ho permet. 

Com a anècdota que em balla pel cap, ahir vaig fer la primera classe de ioga de la meva vida. Hi vaig anar condicionat, em van convèncer vilment, i resulta que no va estar tant malament. Hi havien unes trenta o quaranta noies, i tres nois, un dels quals va marxar quan havíem fet deu minuts de classe, essent un precedent a tenir en compte per la meva persona. Algunes van riure de mi en fer estiraments "forçats" ja que la llàgrima era inevitable, però en general em va anar bé per relaxar i estirar. Ves no repeteixi, i encara provaré això de la "Zumba", que últimament visc molt al límit.

Fins aquí el meu cafè particular d'avui a la nit, ara em queda només una hora per marxar, provaré de preparar-me la motxilla o respallar-me les dents a poc a poc.

Tampere i quatre coses...

La setmana pintava interessant just abans de posar el despertador a les 5 del matí. L'autocar sortia a les 6.15 i havíem de ser-hi una mica abans per assegurar-nos que realment agafàvem el bus sense problemes. Com dos fantasmes, la noia eslovaca que m'acompanyava, Viera, i jo, no ens vam dir res en tot el viatge en bicicleta fins a l'estació de busos, i es que feia fred, vent, i baixada. El paisatge era una delícia i la neu sense trepitjar feia la ciutat encara més interessant de nit. 

A la parada ens hi vam passar uns quinze minuts, fins que van obrir l'estació i vam entrar a dins buscant temperatura normal. El bus va parar sense problemes i tot dormint vam arribar a Tampere. 

Un dels carrers de la ciutat abans de les 9 del matí. Per fi veig el sol uns minuts!

Aquí va començar l'aventura. Primer ens vam trobar en un supermercat al mig de la cruïlla d'autopistes on el bus ens havia deixat, arribant la parada a ser pitjor que les de la Hispano Igualadina, perquè veieu fins a quin límit arriben. A vint graus sota zero, i desprès de fer un cafè en el McDonalds del costat que ens va semblar el cel, vam enfilar cap al centre amb el pensament posat en veure els canals que travessen la ciutat i que comuniquen els dos llacs que l'envolten. Els llacs tenen nivells d'aigua diferents, de manera per on comuniquen creen un corrent prou fort per a generar electricitat a través d'una central hidroelèctrica. A més, tot està gelat i semblava que els llacs fossin terreny erm, sense res cultivat ni construït, però amb petits vaixells immòbils que suraven a uns metres de la riba. Per sorpresa nostra, dues dones entraven a la poca aigua en estat líquid que podíem veure des de la riba.

Potser no es veu bé, però eren grans i semblava que ho fessin cada matí.

Una de les coses que m'havia cridat l'atenció de la ciutat, era la seva torre d'observació, situada dins d'un parc d'atraccions, parat a l'hivern, i que s'alça uns 118 metres sobre la ciutat, permetent veure-la perfectament si el dia està clar, o tènuement si hi ha núvols. Es diu Sarkanniemi.

El parc d'atraccions envoltat d'aigua gelada i neu.

La torre en qüestió.

Des de la torre vam veure el gran llac al Nord de la ciutat, i enmig d'aquest, un camí més fosc ressaltava sobre la superfície blanca, de manera que semblava un camí per passejar o patinar. Desprès d'observar una mitja hora vam veure-hi entrar-hi gent i vam deduir que hi podíem passar nosaltres també. Així va ser, desprès d'uns primers metres porucs, la caminada de quinze minuts sobre el llac va acabar sent un èxit, excepte pel cruixit que vam sentir just al bell mig del llac i que va derivar en una cursa fins a la vora per si el gel cedia. Allà uns trenta turistes es feien fotos mentre caminaven pel llac, tot i que alguns ho feien clarament per la riba i saltaven tot comprovant que un gel inexistent no es trencava. És el que té anar en un viatge organitzat i fer cas de tot el que et diuen. Encara penso que els hi hagués pogut vendre alguna cosa inútil.

Semblo una salsitxa mal acabada, però és cosa de la roba d'abric.

Finalment, el nostre objectiu era el Museu Lenin, i per a qualsevol que li agradi la història, aquest lloc és un caramel sense paper d'embolicar i deixat al mig d'una escola de primària. En aquest museu va ser on es van trobar Lenin i Stalin per primer cop, i a més, Lenin va viure quasi dos anys a Finlàndia mentre estava exiliat de Rússia esperant fer la revolució. Documents, llibres sobre el comunisme, cartes oficials de l'època de les dues guerres mundials, fotos del personatge i altres fotografies històriques, a més d'un munt d'informació personal i sobre la revolució. Per qualsevol curiós del comunisme val la pena, i per a tots els predicadors d'aquest hauria de ser obligatori crec jo. La dona que s'estava a recepció ens va fer fora a les quatre de la tarda, i ja vam enfilar cap al bus, que sortia a les sis.

La sala principal del museu.

Lenin quan s'estava a Finlàndia.

En aquest sofà hi va passar dues nits improvisades quan es va exiliar.

Ja a Jyväskylä, aquesta setmana he començat classes i ja no sóc un "ni-ni". Més content que un quillo amb un xandall Adidas, ahir vaig carregar els esquís que la universitat ens deixa i vaig anar cap a les pistes d'esquí que hi ha a les afores. La classe va ser un pèl avorrida però és la primera. Les classes de finés m'agraden força i començo a aprendre coses útils. He aconseguit unes botes d'esquí nòrdic, i crec que puc aconseguir uns esquís de segona mà, o demanar-los a algun company, per tant, ja tinc equip per a practicar, i per la futura travessa a Oulanka amb el meu pare.

Abans d'això, Dissabte a les quatre del matí marxem a la Lapònia, a Rovanniemi en concret, aviam com és això del Nord de debò. Avui he rebut el kit oficial de supervivència a la catalana, o el que és el mateix, un paquet de la meva mare que devia fer riure als policies del control fronterer quan al paquet hi van veure un munt de botifarres i fuets, rollo armes de destrucció massiva, dins de dues bosses de plàstic i un paper que feia semblar el paquet un regal de Reis del 1994.

Les "armes" en qüestió. Hem de lamentar la pèrdua d'un dels fuets per ingesta.

Els mitjons de llana que m'ha regalat la família finesa que visito de tant en tant.

La PROVA definitiva de la sauna a la vora del llac. Primer sauna i desprès ens banyàvem al llac gelat.

Semblant al Dakar

Ara et posaràs a conduir a tot drap amb un cotxe que val més que tot el PIB andorrà per camins de sorra envoltats de pobles plens de gent intentant subsistir i diràs que ho fas per solidaritat i tal mentre arrossegues un munt de diners tot carregant-te algun habitant de la zona amb la conseqüent notícia amb cara trista de tres segons als mitjans occidentals? No home no! Per això ja tenim els senyors del Dakar i tots els mitjans televisius que ho camuflen amb excuses solidàries i comentaris estúpids, mentre s'excusen amb fer el "Dakar" a Sud Amèrica per motius de seguretat, ja que ells viuen al límit, però no tant home! Jo vull parlar-vos de com sentir pànic, o el que és el mateix, conduir una bicicleta de passeig per una ciutat gelada i amb pendents. 

Abans d'ahir la temperatura va "pujar" força, fins als -6ºC, i tota la neu i gel va començar a convertir-se en aigua. Així, conduir es va transformar en una activitat perillosa i lenta, com si tota l'estona anéssim enmig de sorra ben fina. Per això, quan aquest matí he vist uns "meravellosos" -18ºC he pensat que la conducció seria molt més fàcil. Res més lluny de la realitat. Vas més ràpid amb menys esforç, cert, però anar en bicicleta en aquestes condicions equival a fer la marxa enrrere en una nit ferotge o fer-se militant del PSC; et penses que ho controles però al final no saps ben bé que collons has fet per acabar tant malament. I és que mentre et sents com en superman sense "kriptonita", de cop et trobes una placa de gel, o simplement la vorera, i has de prendre la difícil decisió de frenar o continuar la teva trajectòria assumint les conseqüències. El resultat és que no et pots distreure massa si vols conservar les dents, la dignitat, i la bicicleta.

Pel que fa als últims dies, Diumenge vam ver la Sauna Experience, o el que és el mateix, fer una sauna prop del llac i entrar a aquest per refrigerar el tema. La sauna no estava molt calenta, però el llac estava fred de collons. Alguns intentaven fer una competició aviam qui s'estava més estona dins l'aigua, mentre jo intentava batre el rècord contrari i estar-m'hi el mínim possible. A més, vam poder torrar una salsitxa en un foc a terra a dins d'una típica cabana de la zona i menjar alguna cosa mentre esperàvem el torn.

Sí, jo també hi sóc. La indumentària és la que vaig necessitar, i no miro a càmera perquè vaig veure quelcom interessant cap a on miro. El gorro era per no perdre'm de vista.

Els últims dies també vam fer una barbacoa a -15ºC, amb la col·laboració del company de pis alemany que en tenia moltes ganes i va organitzar-ho tot. Quatre salsitxes, una mica de carbó, i algunes verdures, junt amb cerveses i vi, va ser suficient per passar una bona estona. El millor, la curiosa nevera i els gustos peculiars de la gent d'altres països.

La nevera "no-frost" de baix consum.

El belga flipant i l'alemany ben content amb la seva barbacoa.

I avui, a part de començar a experimentar el fred de debò, arribant a als -25ºC, hem fet una trobada amb les famílies d'acollida que ens assignat aquí a Finlàndia. Jo he vist una taula on posava "Ireland & Spain" i he pensat que era la meva, que dec tenir família a Irlanda. La família molt maca, com sempre, però volen aprendre una mica d'Espanyol, i Català també, de manera que parlo una barreja de tres idiomes per a intentar ensenyar-los alguna cosa. Aquelles famílies que volen l'educació en castellà com a única llengua vehicular haurien d'enviar els fills d'ERASMUS a Afganistan i els hi farien un curs accelerat d'immersió lingüística ( impuls que m'ha sorgit ara mateix ).

Per acabar, el company de pis, en Christoph, m'ha convidat avui a un debat a la universitat. Quan un sent debat universitari, en el context en que estem, s'imagina un debat jove, dinàmic, alegre, mogut, força semblant a la programació del canal TVE 2. Doncs no. Mitjana d'edat de 40 anys, debat tipus competitiu, amb temes curiosos com "Voluntat d'assassinar a tots els científics nuclears de Corea del Nord; sí o no?", regles semblants a les d'un Parlament seriós ( l'espanyol el deixen per un altre dia ), i personatges dignes d'APM. Una dona, pintoresca, mentre cosia un tros de roba al mig de la classe i muntava una parada semblant al mercat dels Dissabtes de Vilafranca però en un metre quadrat, explicava durant la seva presentació que tenia tendència a desmaiar-se, i que si vèiem que aixecava la mà de cop no patíssim, ja que era normal i es "recuperava" en qüestió de minuts. Després d'aquesta introducció tant tranquil·litzant la dona del meu costat, tartamuda, s'ha posat a cridar tot presentant-se i he fet un bot de la cadira que quasi caic a terra, acabant vermell com un tomàquet ben quiet i callat.

La vista des de la meva facultat a les 10 del matí.

La única ampolla de vi del Penedès que he trobat aquí. És de Pacs i la veritat, no és massa bo.

Demà vaig a Tampere, ciutat propera, rollo turista sense un duro. La setmana que ve a la Lapònia, que ja hem reservat els bitllets, o sigui que encara provaré una mica més de fred.

Getting warmer...

No és una broma. Per primer cop des de que sóc aquí, puc sortir al carrer sense sentir-me una ceba. Amb dues capes interiors i una jaqueta ja n'hi ha prou per aguantar els miserables -3ºC que tenim durant aquests dies, amb puntes de 0ºC. Els carrers, encara blancs si els cotxes no hi han passat massa, es converteixen en fangars i bassals d'aigua, on anar en bicicleta es converteix en un Dakar a la finlandesa i sense subministraments durant el viatge. La neu primavera dificulta molt la direcció de la bicicleta, i a vegades pots acabar a terra o contra alguna persona que en direcció contrària es pregunta què fa un estranger conduint per la vorera de manera semblant a un avió teledirigit controlat per un novell. Quan gela o passa la màquina llevaneus, el terra queda clar i llis facilitant molt la conducció, però també l'aterratge brusc en cas d'accident. 

Viatjant amunt i avall per la ciutat, mentre em perdo expressament pels carrerons gelats, evitant les autopistes i les avingudes de dos carrils, he vist un riu que incomprensiblement no estava gelat. La foto des del pont que el travessa era obligatòria i quasi em cau un guant a dins de l'aigua. Els llacs ja estan ben gelats i d'aquí no massa col·locaran una pista de patinatge al mig d'un d'ells, garantint que no es trenqui mentre patines alegrement. Avui ho he provat amb la bicicleta, que el bon xicot de les bicicletes m'ha dut a primera hora ja reparada, i no s'ha trencat pas. Demà ho provo amb algú més per assegurar.

El riu no gelat, i el magnífic bosc que l'envolta. He trobat un camí per perdre'm més encara!

Ahir també vaig començar el curs de finès, el "Survival Finnish", que consisteix en cinc setmanes per aprendre les coses bàsiques que l'idioma pot suposar en la meva vida diària. Dir hola, adéu ( "hei" i "hei hei" ), gràcies ( "kiitos" ) i altes  coses interessants com ara "Ets molt mesell", "Tens magnesi?", "Quan val?", o "Ho sento, no fumo". La gent finesa són bastant secs, no saluden pel carrer, i són capaços d'actuar sense obrir boca per molta relació que tinguin amb tu. Avui al vespre m'he barallat amb el pany de la porta tot intentant obrir-la, i al cap de deu minuts infructuosos una dona jove ha vingut, ha obviat completament la meva presència i la meva frase "It's not openning but I don't know why!", i ha obert la porta amb la seva clau fent servir el pany de debò, i no el forat del cargol que aguanta el pany i que jo havia estat provant tota l'estona. A part de sentir-me inútil, he pensat que són antipàtics amb ganes. 

Aquí la educació universitària funciona de meravella. Les assignatures no són obligatòries i no duren cinc mesos inútils, en que el professor et llegeix un Power Point i tu apuntes el que hi posa sense entendre-ho massa. Aquí les classes són pràctiques només, i si es tracta de llegir un llibre o uns apunts, et diuen quin llibre directament i tu tens tot el semestre per triar el dia d'examen, un per mes, de manera que el faràs quan estiguis preparat. Les pràctiques són pràctiques, i els treballs han de tenir un mínim de rigor, i no només una bona introducció com a l'INEFC ( és l'únic que es llegeixen la majoria de professors ). La biblioteca és com tot Vilobí sencer, amb més ordinadors que la botiga FNAC a tot Catalunya, i un servei que fa goig, i que no et respon "Busca'l tu" quan li demanes un llibre que no trobes. Trobo que les bibliotecàries que he trobat a la meva vida podrien venir aquí a fer un curs de millora, i en màniga curta. 

Intentarem esquiar aquesta setmana, potser cuinar alguna cosa per al sopar internacional, i continuar intentant fer entendre on és el meu petit país quan em pregunten d'on vinc. I potser ajudo a una finesa a fer un taller de castells, o "human towers" com els hi he d'explicar aquí. 

El sol es va deixar veure mentre marxava, i per fi una vista digne de foto!

Les vistes des de la classe de finès, amb el llac i el meu barri al fons! ( 15.30 h. )

Els companys de pis i jo. La meva cara es deu al desconeixement sobre el funcionament de la càmera, i la meva poca fe totalment injustificada en el seu temporitzador. Christoph i Richard, belga i alemany respectivament.

Bé deu ser diferent no?

Doncs no. Les festes aquí, o almenys la que jo he vist, són com allà. Vestits elegants, begudes cares, música semblant durant les sis hores que obre la discoteca, i en alguns casos destruint clàssics del rock que em feien tremolar les orelles. Però va estar bé per ser la primera i estar envoltat dels companys d'aquí.

Doncs això, la única foto que he trobat! La noia que s'amaga és la del País Basc, que no volia sortir a la foto i la van enganxar!

Òbviament, no pots comprar massa beguda si vols sobreviure econòmicament més d'una setmana, i cal dir que als finesos sembla que els hi encanta la festa, a jutjar per l'ambient i l'entrada que hi havia. Això sí, res de borratxos pel carrer o a dins la discoteca, i prohibit beure massa. 

El pont que travessa el campus universitari. A l'altre banda li diuen Mòrdor per que queda allunyat. No han vist les torres de La Caixa a Maria Cristina, allò sí que sembla Mòrdor.

A part d'això, la família finesa que m'havia de contactar ho va fer, aparcant una mica més avall d'on visc. En sortir vaig veure una dona al costat d'un toterreny molt nou, i em vaig suposar que era la família que m'esperava. Efectivament, la Piia, que és la mare de la família i treballa en un supermercat de la ciutat, en Marko, que és el pare i que treballa fent eines de visió per l'exèrcit finès, i la seva filla, de la qual no recordo el nom, però que era la peça que acabava de conformar una família molt maca. Tenien també dos gossos molt divertits i un gat. Viatjant en cotxe em van dur per tota la ciutat, a veure les pistes d'esquí de les afores, on segur que aniré algun dia a provar l'snowboard i també l'esquí nòrdic, els ponts de la ciutat, els miradors, i finalment, casa seva, a una població que situada a uns setze quilòmetres anomenada Muurame. L'home està enamorat de la conducció, les motos, i les màquines, i això es notava alhora de conduir per la neu i el gel, mentre que em sabia recitar els pilots catalans i espanyols que participaven al Dakar i al campionat de motociclisme. En general una bona experiència que espero que segueixi aviat ja que em em van prometre que em durien a un partit d'hoquei gel i en tinc moltes ganes.

Avui, que és Diumenge aquí i a tot el món, m'he dedicat a endreçar alguna cosa, ja que amb tanta peça de roba que ens posem i ens traiem no hi ha qui mantingui l'ordre. Ahir plovia a -6ºC i avui neva a -13ºC i per tant, els carrers estan completament gelats, igual que el meu Buff empapat amb la respiració i que ara esta encartronat perdent la seva funció primordial. Anar en bicicleta és una aventura, i ja he fet un parell de "trompos" com si fos un quillo amb una 49cc. A més, he punxat la roda i el noi que repara les bicicletes ha de venir demà espero a reparar-la abans que hagi de fer viatges a la universitat. Resulta que no tinc masses classes i per tant puc viatjar, segurament cap al Nord, a Oulu o Rovaniemi. Ara em falta trobar un bitllet econòmic i algú que m'acompanyi tot i que això últim no és essencial. Finalment, he aconseguit anar al rocòdrom avui, el Boulderpaja, desprès de pedalejar durant uns quaranta minuts juntament amb un americà que es diu Daniel i que havia escalat una mica al seu país.

Resulta que és un boulder petit, amb molts blocs avui a causa d'una recent competició, i força dur també. No hi havia molta gent forta, però un parell de nois rossos, prims i alts eren una espècie de màquines d'escalada, fent tots els blocs mentre jo m'ho mirava. Tenen un campus petitó, unes anelles, i una placa per escalar amb corda vies fàcils i ensenyar a assegurar. He fet uns quants blocs, i desprès m'he dedicat a provar els durs sense massa èxit, ja que aquí escalen diferent, sense regletes ni forats, més aviat utilitzant les cantonades, volums, i grans preses romes que abracen. Espero que canviïn els blocs i posin algun bidit, a més de més preses per a fer alguna via divertida.

Un dels plafons on escalen, i algunes vegades surten per dalt. Les noies que hi havia escalaven molt i molt fort, amb una esquena el doble que la meva.

Ah, com a anècdota divertida, a part de la meva caiguda en bicicleta, el meu company de pis s'ha deixat les claus de l'habitació a dins d'aquesta ( sí, cada habitació té una clau ), i perquè un home vingués un Diumenge a les dues del migdia i obrís la porta amb molta tranquil·litat i una clau, el xicot ha hagut de pagar 35 €. Lliçó número u perquè no ho faci jo el següent cop. Demà més fred, diuen -20ºC altre cop!

Entre neu i nacionalitats

Com potser recordareu, havia d'anar a un dinar, o trobada, a casa una noia finlandesa que ens ajuda a moure'ns per la zona. La zona en qüestió és al sud-est de la Xina popular, ja que el barri queda a una hora caminant de casa. No sé exactament la temperatura, però segurament entre els -12ºC i els -15ºC durant una magnífica hora, sense ironia, enmig de boscos, camins de muntanya i algunes cases semblants al que entenem com a masia, però adaptades a la neu i al fred. 

El dinar era multicultural, i això no és cap vídeo verd, és a dir, hi havia gent de tot arreu. Jo vaig decidir que diria sempre Catalunya quan em preguntessin per la meva procedència, en part perquè em ve de gust, i en part perquè és aquesta la cultura que els hi puc mostrar, i no l'espanyola. Al principi la gent preguntava però ara ja quasi ho entenen o ho fan veure. El dinar va estar molt bé, sopa de salmó, pastes d'arròs, i "quark" o iogurt espès amb fruits secs. Aquest va ser el menú, molt bo, fins que van portar un producte casualment familiar, i a més a més, calent. El vi negre bullit és una manera d'escalfar-se i alhora tastar alguna cosa diferent a les infusions i el cafè, però per mi allò era un crim. Sort que era Don Simon, i vulguis que no, fa menys mal veure un vi així escalfat i maltractat. Me'l vaig beure sí, però pensant molt fort en que allò estava mal fet.

I avui, per fi, ha estat el gran dia. El dia en que he aconseguit llogar una bicicleta per als següent cinc mesos, amb tots els seus accessoris; pneumàtics de neu, frens als pedals i no a les rodes, estructura resistent i forta respecte a les habituals glaçades. Ara ja em puc desplaçar millor sense caminar més hores que en el Camino de Santiago, o sigui que podré descobrir coses noves, com ara un rocòdrom que hi ha a l'altre punta de la ciutat. 

La bici, l'equipament, i jo. Les ulleres són necessàries del tot.

També hem vist la universitat, amb unes instal·lacions molt bones, molt grans i molt nevades. Els llacs hi toquen al costat, i a l'estiu ve a ser com un Calafell Platja al costat de la UB Diagonal. A l'hivern és com un Vaquèira al mig de la UAB. Ara ja només queda arreglar el tema d'assignatures, ja que cap de les que ofereixen aquí correspon amb les que he de fer a Barcelona. Veient els coordinadors d'aquí, els que t'han d'ajudar, et sents tranquil, i penso amb els que ens ajuden allà a l'INEFC, quasi que rient i plorant alhora. Finlàndia és el país menys corrupte d'Europa. Si t'enganxen copiant pots acabar fora de la universitat al cap d'una setmana, i la paraula polític els mereix molt respecte. Quan ens han dit això, la noia del País Basc i jo quasi ens aixequem i aplaudim efusivament, però hem pensat que no calia fer-nos notar tant, esperarem a que vingui Salvados aquí. Estan contents del sistema i creuen que ells hi tenen una certa influència alhora de votar, cosa que els facilita la vida. Totes les lleis que hi ha són acceptades pels ciutadans, ja que ells són els que les han volgut incorporar al sistema. Exceptuant algunes normatives locals, no els agrada que algú pugui dir que es saltarà la llei perquè sí, sense cap motiu important, i la majoria d'ells respecten totalment la legislació.

La pròxima parada sembla ser fer una sauna i banyar-se al llac, així com rentar la roba i buscar alguna manera de viatjar a través del país. Tot ho farem, espero.

La vista des del restaurant universitari. Els llums són un reflex, els llacs davant i el segon campus a l'altre banda del riu

No se hace camino al andar

El concepte fred té una dimensió diferent aquí, a Jyväskylä, a la Finlàndia central. Uns fantàstics -8ºC em, donaven la benvinguda a la nova casa, però l'endemà, uns -15ºC a les vuit del matí em rebien mentre sortia de casa per anar a comprar per primer cop, i així poder menjar alguna cosa decent també per primer cop des de que vaig sortir de Barcelona. En teoria la temperatura havia de baixar encara més.

Sortir de casa a les vuit del matí no és agradable a Catalunya, però tampoc ho és aquí, ja que la blancor de la neu fa que tot sembli igual i el fred t'obliga a no parar massa per mirar on ets. Així doncs, a dos quarts de nou era davant de dos supermercats gegants a un quilòmetre i mig de casa. Hi havia arribat bé i tot semblava indicar que compraria amb èxit. Un cop a dins del més gran, de marca Prisma, la meva sorpresa és veure que allò és un hipermercat de debò, i que quan ens diuen que tenen varietat, és que tenen varietat. En aquella nau hi havia de tot, des d'esquís de fons a regadores electròniques, passant per tot tipus de material de muntanya, menjar, i encara que sembli irònic, congelats.

Per molt que em perdi, caminar per aquí no deixa de ser agradable

Disposat a omplir el rebost, vaig carregar la motxilla, i dues bosses de plàstic que pesaven força cadascuna, amb la intenció de patir tot caminant cap a casa, però no haver de fer una compra tant gran cap més dia. El resultat és que em vaig perdre terriblement, i enlloc d'anar en direcció a la petita muntanya on hi ha el meu edifici, vaig anar en direcció al Nord, arribant a travessar una autopista i caminant una hora extra per arribar a casa, no abans de preguntar a una dona si em podia indicar el camí. El tema preguntes el tenen molt solucionat aquí, et contesten molt bé i t'indiquen de meravella sempre i quan t'entenguin. Si no pronuncies el nom del barri o casa correctament, fan cara de no entendre res, i et diuen amablement que no et poden ajudar. Finalment, vaig arribar a casa, ja a -18ºC,  nevant lleugerament, ben cansat i amb un constipat que durarà dies.

Era llavors el torn d'anar al centre de la ciutat. Jyväskylä té més de cent mil habitants, i no ho sembla pas. El centre ciutat són unes quantes illes d'edificis que semblen Plaça Catalunya dins d'una ciutat com Vilafranca. Al voltant d'aquest centre ciutat hi ha la universitat, nombrosos edificis públics, i tots els barris residencials de cases de dues plantes com si fos una típica pel·lícula americana. Per anar-hi, he de caminar uns quaranta minuts per un paratge prou bonic, ple de parcs nevats, travessant una via del tren, i camins enmig del bosc. Un cop al centre, amb un fred del dimoni, ens van ensenyar els principals llocs d'interès per a nosaltres, les botigues de segona mà per a comprar una bicicleta, i altres negocis interessants per als estudiants.

De tornada va passar el que em temia. En primer lloc, quan sortia del centre procurant no patinar amb el gel permanent del carrer, un camió em va ruixar amb neu pols/merda en passa molt prop meu i molt ràpid. I en segon lloc unes àvies em van passar pel costat a velocitat alta, mentre jo patia per la meva integritat física mentre caminava. Elles duien el carro de la compra i anaven amb sabates d'estar per casa, però sospito que porten soles de contacte o claus a la sola. El fet és, que mentre intentava no caure a terra, em vaig perdre altre cop  vaig anar a parar una autopista que no em sonava. Desprès de travessar-la i patir per la falta de llum, ja que a les tres és fosc, vaig aconseguir trobar casa meva al cap d'una hora i mitja.

Avui és la festa nacional de Finlàndia, i aquí no es mou res ni ningú. Ens hem de trobar uns quants estudiants a un barri del Nord, que ja pateixo per trobar, i que em suposarà una altre hora caminant sota el fred, però aquest cop m'acompanya una noia del País Basc que viu a l'apartament del costat o sigui que serà més difícil perdre'm espero.

El carrer que surt del centre, i va a al meu barri, Myjarviï