No fa massa escrivia sobre la llum que ha arribat aquests dies a Finlàndia. El sol ho omple tot, ja portem quasi una setmana de "calor" i bon temps, on només necessitem tres capes de roba per sortir al carrer, els guants fan la seva funció, i després de mitja hora pedalejant el barret perd la seva importància. Fa dos dies, però, va aparèixer la gran llum, allò que tots els estudiants que estem aquí d'intercanvi hem esperat des de fa mesos, i allò que alguns han buscat amb insistència durant moltes nits fredes des de que són aquí. Fa dos dies, hi va haver un pic de magnetisme i possibilitats de veure les famoses aurores boreals. Quan un hi pensa des de casa, és fàcil pensar que no és tant important ni tant bonic, que són quatre llums de colors en una ambient fred i solitari, i que costen molt i molt de veure nítidament cosa que en fa perdre l'interès comú. El fet és que vaig tenir sort, molta sort, d'anar a esquiar aquell dia, en concret, a fer snowboard tot deixant-me els canells al terra glaçat de les pistes d'esquí.
 |
| Vam enganxar un dia prou bonic... |
 |
| Bé, no, de fet, era acollonant! |
En acabar d'esquiar, ja fets pols, freds, i mullats, vam entrar al bar de les pistes per agafar calor abans del petit viatge a casa en bicicleta. Allà, el mòbil va agafar internet, i els missatges van començar a arribar avisant-nos de la possibilitat imminent de veure el fenomen més famós dels països del Nord. De seguida vam sortir de l'estació, i no ens va fer falta ni buscar-les, ja que davant mateix de l'edifici es veia un gran núvol verd allargat i difuminat en l'horitzó, que es perdia entre les estrelles de tant en tant, però que no deixava d'enlluernar amb el color verdós, com si d'una poció màgica es tractés.
Ràpidament vàrem fer camí cap a casa, amb la intenció de descansar, menjar, i dutxar-nos, per a poder veure més aurores en les properes hores, que semblava que la cosa havia d'anar a més. De camí, es veien núvols verds sobre la ciutat, canviant de color i de forma constantment. Per a fer-vos una descripció, ve a ser com si un flaix de color verd, lila, vermell, i groc, anés fent fotos des de totes direccions en direcció al terra i provinent del punt més alt del cel. A tot això, cal afegir-hi que aquests flaixos es disparen alhora, es mouen i no saps mai des d'on sortirà el següent. És un espectacle impressionant, digne de merèixer un viatge, quasi-bé al nivell d'un Sant Fèlix, i tant estrany de veure com un diputat del PSC o d'ICV amb les idees clares. Just arribant a casa, en Paulus, un noi de Lituània que ha dut el cotxe fins a Jyväskylä, ens proposava conduir uns quilòmetres cap a l'Est, a Muurame, per a provar de veure les aurores més nítides. Després d'una estona, paciència amb la càmera, i moltes i moltes aurores, el resultat va ser aquest:
 |
| Mig congelat estirat a la neu, el resultat va ser prou bo. Havia d'evitar la llum artificial. |
 |
| Deu ser el més semblant a un OVNI, sort que no hi crec. |
 |
| La ciutat atenuava la visió, però era bonica la combinació. |
 |
| No era un núvol tòxic, no patiu. |
Al cap de passar unes hores allà, el fred va ser més dur que no pas les ganes de veure aurores, que ja semblaven haver disminuït, i vàrem anar cap a un llac més a l'Oest, on en vam veure de més grans, com una carpa de circ de colors que canvien constantment de forma i intensitat. Realment molt interessant i recomanable.
Per altra banda, aquesta setmana he fet la primera classe totalment teòrica aquí, de nom "Sport and Media", i realment, n'estic molt content. Un professor amb molta experiència en el món del periodisme, i no amb vint anys de professorat a l'esquena que li han fet oblidar el món real, amb certa objectivitat, i amb voluntat crítica respecte als mitjans de comunicació on ell mateix ha treballat durant anys. Aquí, els professors participen junt amb els alumnes alhora d'aprendre, no hi ha classes magistrals, i dona gust anar a classe i sentir-te adult, partícip, intercomunicador, i ajudant en el procés, enlloc de sentir-te com una cadira amb orelles davant un ruc que es creu que sap la recepta de la sopa d'all i que l'ha inventat ell sol. Sincerament, crec que hauria de ser obligatori que qualsevol professor universitari passi almenys un semestre a l'exterior, en una universitat de fora del país, com ara a Granada o Oviedo, i que demostri que hi ha aprés quelcom.
Ara ja el cap de setmana, amb una visita esperada i moltes coses a fer...
