Karhunkierros hiking trail

El seient va deixar de moure's rítmicament, i va passar a fer batzegades que em van obligar a obrir els ulls. Estàvem arribant a Oulu, per tercera vegada en un mes, i tocava preparar-se per baixar del bus on tant bé es dormia. En baixar, el conductor antipàtic ens obre el compartiment on hem encabit els trineus, o "pulkas", i on tenim tot el que necessitarem durant l'excursió que no sabem quan acabarà exactament. Tinc deu dies de festa de la universitat, o sigui que tenim temps per caminar i acabar. Descarreguem les dues pulkas amb dificultats, tal i com les hem carregades a Jyväskylä a les quatre del matí, i ens dirigim cap a l'estació de busos per agafar el següent bus direcció a Kuusamo, a uns 240 km a l'est, a prop de la frontera amb Rússia. El viatge resulta ràpid gràcies a la son que provoca el tenir una nit moguda tot portant els trineus des de casa fins l'estació, i preparar tot l'equipatge. El meu pare també sembla cansat, però content. 

Ens dirigim a Hautajärvi, un poblet del nord de la zona de Kuusamo, just al mig del cercle polar àrtic, i a l'inici de la Lapònia, no massa lluny de Rússia. Allà iniciarem demà la ruta anomenada Karhunkierros, o cercle de l'ós, que consta de 82 km per terreny de muntanya, amb pocs nuclis habitats i molta neu. Part del recorregut passa pel Parc Nacional d'Oulanka, on ja vaig estar quan tenia tres anys durant l'estiu amb els meus pares. Ara, el meu pare ha vingut a veure'm, i de pas, provarem de completar aquesta ruta que no sembla pas fàcil a primer cop d'ull. Un cop arribem a Kuusamo, resulta que el bus que ens ha de portar a Hautajärvi, i que jo havia mirat per internet, no passa durant aquesta època de l'any, i desprès de negociar una mica aconseguim que l'home que ens llogava la caseta on passaríem la nit ens vingui a buscar a l'últim punt on podem arribar en bus, a uns 20 km del poble.

Les pulkas esperen el bus mentre nosaltres ens ho mirem des de l'estació.

El tetris dins el cotxe del propietari de la caseta.

No tenia aigua corrent, però la caseta era prou bona per passar-hi l'última nit de "comoditat".

L'endemà ens vam plantejar començar la ruta d'hora, i al final vam arrancar a les nou del matí des de la caseta, per anar fins al centre d'informació del Karhunkierros, on la ruta comença i on ens podien orientar una mica de com estava el recorregut en aquests mesos d'hivern, ja que la ruta és principalment pels mesos d'estiu i primavera. La noia de recepció ens diu que el recorregut és difícil, que hi ha molta neu, i que només sap d'uns altres excursionistes que van intentar fer-la quatre dies endarrere. Tot i això, ens assenyala algunes desviacions que podem fer per aprofitar marques de moto de neu, i carreteres tallades que ens faran estalviar quilòmetres de neu pols sense perdre'ns les vistes i la màgia del lloc. Un cop sabem el que ens cal, comencem la ruta tot estirant una pulka cadascun, el meu pare va amb esquís de travessa mentre jo prefereixo raquetes, ja que els meus esquís són d'esquí nòrdic i patinen massa amb neu pols.

El primer quilòmetre fins al centre d'informació.

Tot l'equip just a l'inici de la ruta.

Els primers quilòmetres són durs, amb neu pols fora de les marques deixades per altres excursionistes, però amb l'afegit que les marques de dies anteriors s'han congelat, i això fa que el trineu no llisqui bé per la neu, ja que la superfície no es plana i fa bonys i forats. S'encalla cada dos metres i costa molt caminar els primers quilòmetres. Aquí cal dir, que els trineus els va dur el meu pare de Catalunya, que els va comprar ara ja fa uns anys per internet, i ell mateix s'hi ha fet tota mena de modificacions, tant per poder estirar-los obre la neu com per poder arrossegar-los per la ciutat mitjançant unes rodes desmuntables que semblen obra d'enginyeria alemanya. Que s'ho ha currat molt vaja, i també cal dir que tot el material que portem, i que ens hauria de permetre sobreviure almenys una setmana i mitja a vint sota zero sense cabanes ni refugis, l'ha comprat o fabricat ell mateix al llarg dels anys i gràcies a l'experiència que ell ja té en expedicions d'aquest tipus, i més dures. Això fa que les coses vagin millor pel que fa al material, i una mica més tranquil·litzant gràcies a l'experiència que demostra tenir.

Després de caminar unes hores, arribem a una cabaneta on hi ha un lavabo i una mica de cobert per refugiar-s'hi si plou. Tenim sort i la temperatura ronda els -2ºC, o sigui que es camina bé. Continuem, i en portar quinze quilòmetres, facilitats per les traces de moto de neu que anem torbant gràcies a les indicacions del punt d'informació, el paisatge canvia, i el bosc espès desapareix per donar lloc a una petita cabana de fusta al costat del llac. Decidim travessar el llac i anar a dormir a la següent cabana, que si ens afanyem, encara hi podrem arribar amb llum de dia.

Els ponts esdevenen elements paisatgístics, ja que és més fàcil passar per sobre el riu.

Travessant el llac amb esquís, també podeu veure les tres banderes: la del país, la dels amics de Terradesports, i la del poble.

Aquí arribem a la primera cabana, anomenada Taivalköngas, i on dormim la primera nit després d'haver caminat dinou quilòmetres. Hi ha una estufa, un lavabo a l'exterior, un lloc per fer llenya, i una taula a dins, a més de la zona on podem dormir amb el sac. Suficient.

Sortint de la primera cabana, amb un llarg dia per davant.

Els rètols que ens anàvem trobant i que ens marcaven els quilòmetres i les coordenades.

El segon dia va ser llarg. Feia pinta que era tot més o menys igual, seguint el riu enmig del bosc, però va resultar que era una sèrie d'alts i baixos llargs i pesats que no s'acabaven mai. Els quilòmetres costaven de fer, però la traça de moto de neu encara hi era i ens va permetre avançar millor. Havíem de ser curosos, ja que les traces a vegades marxaven de la ruta, que estava marcada amb punts taronges als arbres, i si seguies només una traça podies acabar perdut sense remei. Fèiem servir brúixola i el mapa per veure si anàvem en bona direcció. Quan havíem fet nou quilòmetres vam trobar el centre d'informació del Parc Nacional d'Oulanka, on ens van informar més o menys del mateix que ja ens havien informat al primer punt d'informació. Cinc minuts per enviar algun missatge de rigor, una barreta energètica, i seguim. Trobem uns italians amb una pulka que van en sentit contrari al nostre, i ens informen que fins a Juuma, a dos dies de camí, es pot arribar bé. Al final del dia, quasi fosc, arribem a la cabana d'Ansakämppä, just al costat del riu Oulankajoki, que ens havia acompanyat durant tot el recorregut quasi. Fer foc és el primer que fem, més el meu pare que jo ja que no hi tinc massa traça, i després fem el sopar, per acabar anant a dormir d'hora per descansar pel següent dia. La cabana queda enclotada al ben mig del bosc, davant el riu, i amb nombrosos pins i bedolls al voltant. Neva una mica però no suficient per preocupar-nos. 

Treu un tronc, si tens el que s'ha de tenir.

Assecar la roba era el primer pas un cop el foc estava encès. Acollidor és queda curt.

La cabana en qüestió.

Al llarg de les cabanes, anàvem trobant el llibre de visites de cadascuna, on vèiem que hi havia una parella amb un guia que havia passat per allà feia uns quatre o cinc dies. No sabíem des d'on havíem començat, i fins on anaven, ja que les traces que deixaven es confonien amb d'altres de moto de neu i d'esquiadors. El tercer dia ens el prenem amb més calma, ja que si no dormim a la següent cabana, hem de fer 20 km addicionals fins a trobar-ne una, i preferim caminar poc avui i dormir a prop per poder fer-los seguits sense problemes. Així, en un paisatge molt bonic, ple de penya-segats entre el riu i el bosc, bedolls i pins altre cop, i moltes petjades d'animals salvatges ( rens, ans, guineus, i d'altres ), arribem a la cabana de Jussinkämppä. És exactament com l'anterior, però el paisatge és encara més bonic, situada en un turó al costat del llac, amb tot el panorama davant, i equipada amb el mateix que les altres. Aquí descansem molt bé, ens preparem per el més dur, i fem algunes fotos aprofitant la llum del dia.

El guia, mestre de cerimònies, o encenedor professional de focs a la natura.

Aquest dia vàrem completar la mitat del recorregut.

La caseta i els trineus, amb les motxilles plenes també.

Trèiem aigua dels rius i els llacs que trobàvem.

La neu encara estava bé, i la traça s'agraïa, tot i que costava d'arrossegar la pulka.

El quart dia ens vam desviar de la ruta per utilitzar un camí d'hivern, d'esquí o de raquetes, que el parc nacional manté durant l'hivern. Ho vam fer perquè ens van recomanar que no seguíssim la ruta per els engorgats del riu Kitkanjoki, ja que amb els trineus seria impossible de passar-hi, i en canvi, pel camí d'hivern la distància era la mateixa, el paisatge era bonic, i ens permetia passar amb el trineus. Un cop a Juuma, on hi vivia algú, vam trobar els ràpids de Myllykosky, on el paisatge era ben bonic, amb llacs, rius, i cascades que confluïen tots alhora fent un terreny abrupte impressionant. Vam trobar alguns finesos fent un foc en una cabana propera a la carretera, i després el terreny ja va ser més difícil, amb molts ponts i desnivells. Un guia que passejava un grup per la zona ens va dir que des d'allà fins la següent cabana era difícil, ja que no hi havia marca i la neu pols ens faria difícil arrossegar el trineu. Vam pensar que teníem temps, i vam tirar a fer els últims set quilòmetres, arribant a la cabana de nit quasi, ben cansats després de fer dues etapes en un sol dia, equivalent a uns 23 quilòmetres. També vam trobar un cafè o "basecamp" del parc natural, ja que sortíem d'aquest en aquell moment, i allò era com un centre per als excursionistes que volien sortir d'allà per caminar o fer activitats a la natura.

Els ponts que travessaven els ràpids, on s'enganxaven els trineus i els pals, i donaven més feina que no pas la neu pols.

Alguns paisatges semblaven el llunyà oest, amb cases de fusta velles, i rius impossibles de passar.

Les marques taronges que vam seguir durant tota la ruta. Les verdes eren d'una ruta més petita que compartia un tros amb la nostra.

Interior de la última cabana, a Porontimajoki. 

L'últim dia arrencava amb cansament.

L'últim dia, o l'últim que teníem pensat fer, arrencava amb molts quilòmetres de neu pols i pendents per davant. El paisatge era impressionant, amb molts pendents suaus de bosc no molt espès però ple de neu, amb unes estranyes formacions als arbres que semblaven d'un altre planeta. Era molt dur, però era molt bonic. Desprès de fer uns vuit quilòmetres, i mig dia, arribem a la muntanya més alta del recorregut. El Konttainenm de 407 metres d'alçada i que s'elevava davant nostre sense acabar d'arribar mai. Unes pujades de neu molt dretes ens deixen al principi de la pendent més forta, i ja veiem que per allà no pujarem amb els trineus. Per cada passa que fas, en baixes dues relliscant, amb neu fins a les cuixes. El trineu s'encalla amb els arbres, i t'estira avall de manera que només fas que perdre energia per avançar deu metres en mitja hora. Decidim canviar de pla, intentarem vorejar la muntanya per l'est fins a trobar una carretera, i des d'allà buscarem un camí alternatiu per arribar a Ruka, encara a uns vint quilòmetres d'on som. Fins la carretera hi arribem patint a causa de la neu pols que fa que ens ensorrem fins a la cintura en algunes ocasions, sense avisar. Des de la carretera caminem uns quilòmetres per anar a buscar un camí d'esquí que voreja tota la serralada que no podem superar per arribar a Ruka. Primer faig servir raquetes, després passo als esquís per anar més ràpid en pla, tot i que amb el trineu és molt complicat de fer. El meu pare va amb esquí, i sembla que va molt bé. Al cap d'unes quatre o cinc hores caminat per pla, amb paisatges bonics però menys naturals, ja amb gent que esquia amb nosaltres, i veient les llums de les pistes d'esquí, arribem a Ruka. El calvari ara ve per trobar un lloc on dormir, ja que demà provarem d'agafar un sèrie de busos fins a casa. Després de fracassar en dos punts de lloguer d'habitacions, lloguem un apartament a un espècie d'hotel del centre, que té cuina i sauna ( com a tot arreu aquí ). Hem acabat, cansats i fets pols, però he fet tota la ruta que ens ha estat possible, i algun quilòmetre de més. 

Semblava un altre planeta, amb boles blanques a cada arbre.

El vent fa meravelles amb els paisatges.

Impressionant.

La pista d'esquí final, on per pujar havia de clavar els esquís per arrossegar la pulka.

Per fi vèiem Ruka, i les pistes d'esquí, tot travessant el llac.

Després de descansar merescudament, sopar i beure com tocava, i realitzar les maniobres bàsiques d'higiene corporal que havíem estat evitant durant sis dies, tocava empaquetar tot el material altre cop als trineus, posar les rodes, i anar a la parada del bus. El sisè dia des de que vam marxar, vam fer tot el camí a l'inrevés, amb viatges que semblava que no s'acabaven mai, fins a Kuusamo primer, després fins a Oulu, i finalment, arribant a les onze de la nit, a Jyväskylä, on vam agafar el bus fins al meu pis. Ara toca mirar fotos, enviar material de tornada, recordar l'experiència, i agrair al meu pare per poder fer això, que sense ell no crec que hagués estat possible, tant per experiència, organització, i material.

Tornant, dins el bus que ens portava a casa.

Mentre esperàvem a l'estació, ja de tornada, van posar un documental sobre Gaudí amb els Segadors de fons. Com a casa quasi, i vam fer un bot en sentir la música.

El mapa sencer de la ruta aproximada, potser no es veu massa bé.

Ah no, espera, que ara toca estudiar pels exàmens!

Apa siau!

Sembla mentida, i ja fa quasibé dos mesos que vaig arribar a Jyvaskyla. Avui us escric des de la biblioteca de la universitat, on estic intentant estudiar abans d'un examen que tinc ara a les 16.15. L'examen en question és de llengua local, i no puc evitar estar nerviós, en part per l'examen i en part per el viatge que iniciaré aquesta nit, a les 4.00 de la nit.

No puc posar fotos, ja que aquí no en tinc, i Durant una o dues setmanes no escriuré més, depenent de com vagi el viatge al Nord. Anem a Oulu, després a Kuusamo, i finalment a Hautajärvi on arrencarem la ruta de 86 Km fins a Ruka, per després buscar la manera de tornar a casa.

Em desitjo a mi mateix bona sort, que la necessitarem crec.

Un premi a la paciència

Ahir vaig tancar la discoteca, ho admeto. Per primer cop des de que sóc aquí vaig fer el mateix que faig a casa, és a dir, sortir a fer una cervesa, i enredar-te com si no hi hagués demà. Deu ser que ja m'estic adaptant del tot. Òbviament, el meu cos ho nota, i ara em costa escriure a velocitat mitjana. 

Per altra banda, ja he començat les classes, però les de debò. A part del curs de finès de supervivència, que em suposarà fer un examen la setmana que ve per descobrir si he aprés alguna cosa o no, també tinc esquí nòrdic, que consisteix en dotze classes pràctiques a l'estació d'esquí. D'aquí tres setmanes començaré l'assignatura de patinatge, i la de gimnàstica artística, que no rítmica, i també he de fer tres exàmens de llibre. Els exàmens de llibre consisteixen, com el seu nom indica, en una sèrie de llibres que el professor et proposa i que tu tries quan i com llegiràs, per a fer l'examen final el dia que tu vulguis durant els cinc mesos que dura el semestre. Això sembla una mica dur de fer, cert, però alhora, et permet estalviar-te les avorrides i pesades classes magistrals amb un professor que llegeix les diapositives, cosa que jo també sé fer sense pagar una matrícula universitària, de manera que jo m'organitzo i jo m'ho treballo per aconseguir-ho. Una cosa que em va sobtar molt dels professors aquí, és que quan entres ells et diuen "Jo sóc aquí gràcies a tu, tu fas que em paguin el sou, i jo sóc aquí per ajudar-te tant com pugui". Tot es pot parlar, i tot es pot acordar amb els professors d'aquí, i no com a l'INEFC de Barcelona, on els professors es pensen que són la versió metropolitana de Felip VI, només posen normes que ells no respecten, i alguns, haurien de fer un ERASMUS a Sibèria per aprendre una mica de què va la vida dels estudiants "normals". Realment, estudiar aquí és un gust, i m'està motivant per estudiar més i millor. Encara em cago més en l'educació de casa quan vaig això. 

Feta la "rajada" habitual de professors de casa, aquesta setmana també vaig pescar en el llac. Des de l'organització, et donaven una peça metàl·lica per fer un forat al gel, i un fil amb un estri de plàstic per pescar algun peix despistat. Ho vam aconseguir, i vam pescar un peixet que vam tornar al llac de seguida. A més, també feien curling improvisat, hoquei sobre la neu, futbol sobre la neu, i balls. He rebut també un paquet enorme de material del meu pare per la futura expedició al Nord que farem d'aquí una setmana, i la meva habitació sembla una versió millorada del Corte Inglés en aspecte de muntanya. 

Ja per acabar, que em marejo si escric massa seguit, aquesta setmana estic aprenent una cosa nova. Em vaig comprar una flauta de segona mà, i vaig aprenent a tocar alguna cançó, que la música no és el meu fort. Aquí, tot es pot comprar de segona mà, i és el paradís de qualsevol català, ja que hi ha el mateix que a una botiga normal, però més barat. Des de calçotets de segona mà, fins a esquís, passant per cables, ordinadors, tasses, flautes, llibres o fins i tot, plantes.

A més, vam patinar sobre el llac, per una pista que la ciutat obre per a fer-ho. Costa més del que sembla, i anar ràpid és un acte d'estupidesa, ja que pots caure i deixar-te les dents fàcilment, i els meus companys de patinatge anaven molt i molt ràpid.

Deixo quatre fotos, i descanso, que anirem a provar l'snowboard i vaig una mica cagat...

Fent el burro a Rovaniemi, ni us podeu imaginar quanta estona van tardar a assecar-se els calçotets...

La postal mentre esquiàvem l'altre dia, la paciència d'esperar va tenir el sol com a premi.

La impossibilitat de ser gandul

Com qui té un bar, aquí cada ciutat té una pista d'esquí. A Jyväskylä, hi ha les pistes d'esquí de Laajavuori, al Nord de la ciutat, on a vegades hem anat uns quants per aprofitar les ofertes que fan en determinats horaris, i alguns dies, per estudiants. Parlo d'esquí de pista, ( no dic alpí perquè d'alpí no en té pas res ), i no us penseu que és un Baquéira a la finlandesa. Quatre pistes fàcils, alguna de més dreta, i un parell de salts i rampes són suficients per a passar una bona tarda per un mòdic preu. Avui, amb la família finesa tant simpàtica que m'acull aquí de tant en tant, hem anat a les pistes d'esquí de la seva ciutat, Muurame, que es diu Riihivuori, i que potser és un pèl més gran que les pistes on he anat fins ara. Dificultats de tot tipus, molta neu, i avui, per fi, una mica de sol que tant trobava a faltar.

Les vistes des de l'estació...

Les pistes, normalment sota els núvols, avui plenes de sol.

A més de l'esquí, m'han convidat a dinar i sopar, i m'han ensenyat moltes coses, algunes típiques fineses, i d'altres familiars, personals o interessants simplement. Resulta, cosa que jo no sabia, que la ciutat té diferents centres on es genera calor, i aquesta calor es distribueix cap a les cases de tota la ciutat, de manera que la calefacció és realment "central", i no es troba a cada casa, sinó que la hi fan arribar des de la ciutat. Per últim, m'han fet un favor enorme, i m'han deixat uns patins de gel per a poder patinar pel llac de la ciutat, i un matalàs perquè puguin dormir més còmodes els possibles visitants que vagi tenint al llarg dels mesos que seré aquí, el primer dels quals el meu pare, que arribarà la setmana que ve.

Els patins en qüestió!

Però no tot és esquí de pista, que a Catalunya no practico per manca de mitjans econòmics i desacord amb la política de respecte nul cap a la muntanya que practiquen les empreses de les pistes d'esquí i els practicants. També hi ha esquí "de debò" o nòrdic. Aquest és molt més fàcil de practicar aquí, amb nombrosos circuits, alguns il·luminats de nit, ben marcats que fan molts quilòmetres pels parcs de la ciutat, a més dels circuits marcats de les pistes d'esquí, i que són completament gratuïts sempre i quan cadascú es porti el material necessari. De fet, la única classe que faig de moment aquí és d'esquí nòrdic. La part divertida ve quan has de portar els esquí, els pals, i les botes fins les pistes, a uns 4 km de casa. La bicicleta és útil, però es transforma en una nau espacial a l'estil "bricomania", que és el centre d'atenció d'alguns vianants.

Aquí teniu la nau "Apolo Catalana 3"...

Per últim, aquests dies he intentat anar al centre de la ciutat, que ja sabeu que les ciutats no són el meu fort, i és prou bonic. No hi ha neu perquè tenen calefacció al terra del carrer, i té un ambient curiós amb les llums de colors.

El "compas" o centre del centre ciutat...

El carrer principal.

La Lapònia

Oulu queda a uns 500 km de Jyväskylä, direcció nord oest per una carretera que a estones es transforma en autovia. El conductor del gegant bus vermell que ens hi duia va anunciar que aviat hi arribaríem, desprès de quatre hores de viatge i nombroses parades. El viatge ens havia sortit barat, però viatjar de nit té alguns inconvenients, especialment si un home proper a tu ronca com un tràiler a cau d'orella. En arribar veiem que l'estació de bus està tancada, i ens agradaria decidir on anem i què fem a una temperatura decent, o sigui que caminem una mica fins l'estació de tren. Allà decidim aprofitar les tres hores que ens queden fins que surti el tren que ens ha de dur més cap al Nord, i anem a veure la ciutat, que té sortida al Mar Bàltic i moltes illes davant la seva costa. 

El consell de la ciutat d'Oulu. Era molt d'hora i la gent no treballava encara.

Un policia divertit que ens donava la benvinguda a la zona costanera de la ciutat.

A les dotze del migdia, i desprès de comprar provisions per als propers dies a un supermercat proper, el tren que havíem d'agafar s'aturava a l'estació de tren. Els trens aquí són amples, i tot i semblar antics són molt moderns pel que fa a l'equipament que porten. Tens internet, endolls, seients molt còmodes i tot tipus d'extres i personal per atendre't si ho necessites. Això sí, també tenen un revisor amb molt mala llet que passa a veure els bitllets. Pel camí, el tren ha de parar, i no puc evitar pensar en la RENFE i els seus magnífics "tours" per el Baix Llobregat durant dues hores i sense explicació. No havia de patir, el tren parava perquè uns rens creuaven la via i no els volia atropellar. Just per veure'ls una mica i sentir que arribem a la Lapònia. No em vull imaginar si els rens creuessin les vies de la RENFE; Vilafranca - Barcelona en 2 dies i tren dormitori. Un cop arribats a Rovaniemi, capital de la Lapònia del sud, la casa on ens havíem d'allotjar es trobava a les afores, i la caminada d'una hora i mitja va passar prou bé intentant trobar el carrer correcte entre senyals plenes de neu i un vent fred que et feia sentir com un glaçó dins un cubata.

La casa era com un IKEA sense preus, gegant i amb sauna.

La família eren la mare i quatre nens petits, rossos, i molt moguts.

Allà hi vam passar la nit, i l'endemà ens vàrem aixecar decidits a veure la ciutat i el museu de l'Àrtic. L'Arktikum és un edifici que imposa quan el veus, molt ample i silenciós, i amb una de les ales totalment pronunciada cap al llac, amb un sostre de vidre transparent que s'il·lumina de nit com si fos un fluorescent gegant enmig d'un congelador. El museu té informació sobre el Cercle Polar Àrtic, com es va formar i com es forma encara l'àrtic, com varia el gel permanent del planeta, les aurores boreals, i la fauna i flora de la zona. També hi té exposicions de la vida a la Lapònia, els seus habitants o samis, i la història de la ciutat de Rovaniemi durant tot el llarg de la història. No acabaries de veure'l bé ni en una setmana, però tampoc teníem tot el dia i vam decidir canviar de lloc. Els companys tenien prou gana com per menjar un bikini de peus de porc, o sigui que mentre ells menjaven, dos de nosaltres vam intentar llogar un cotxe per tombar una mica més. Resulta que el lloguer era més barat que el bus que ens havia de portar amunt i avall, i vam acabar amb un Toyota Yaris Híbrid i automàtic que vaig tenir l'honor de conduir com en un videojoc de rallis.

Des d'allà vam anar a una muntanya propera a veure les vistes de la ciutat i l'entorn. A dalt de tot hi havia un hotel de luxe i hi vam entrar com si fóssim clients sense masses diners. A la última planta de l'hotel, quasi a la teulada, vam poder veure unes vistes magnifiques de la Lapònia, molt nevat i ennuvolat, però impressionant.

La primera "moto de neu" inventada a la zona. 

Gorros i sabates típiques suomi.

Des de la taulada de l'hotel, tot gelat i com si fos una pel·lícula.

Al vespre ja vam anar a la casa, ara amb el cotxe facilitant-nos el camí, i desprès de fer sauna i sopar vàrem voler veure les aurores boreals. Resulta que aquella nit era idònia per a veure-les a causa del vent solar, però estava bastant ennuvolat. Les aurores boreals consisteixen en partícules que viatgen dins el vent solar, que només poden penetrar en l'atmosfera a través dels pols, i que en fer-ho xoquen amb partícules d'oxigen i hidrogen, excitant-les, i provocant la llum durant la nit, a vegades de diferents tons i colors. Aquella nit els núvols anaven venint, i dos dels meus acompanyants i jo vàrem tenir la sort de veure una petita aurora boreal, verda i petita al mig del cel, que va durar uns segons fins que el cel es va tapar. Vam seguir caminat pel bosc aviam si teníem sort i en vèiem més, però era molt difícil. Això sí, les vistes eren espectaculars igualment i vaig fer algunes bones fotos:

La noia italiana amb la lluna i la llum de la ciutat.

Els boscos il·luminats de nit et feien estar-te embadalit mirant. 

Amb el cotxe vam intentar anar al Nord a veure si vèiem alguna aurora, però va nevar més encara i ho va fer impossible.

El segon dia de Febrer va començar una mica accidentat. Un dels companys no es trobava gens bé i volia veure un metge, o sigui que vaig deixar el grup a la ciutat del Pare Noel, mentre l'acompanyava al metge, el deixava allà, i tornava a la ciutat del Pare Noel per a veure-la jo mentre el company esperava ser atès. Ma mare m'acostumava a donar una aspirina, un got d'aigua, i un copet a l'espatlla mentre m'enviava a buscar el bus en aquest estat de malaltia, o sigui que us podeu imaginar la meva cara. Vaig veure que el sistema públic de salut finès funciona la mar de bé. La ciutat del Pare Noel no té massa més d'interessant que el propi Pare Noel. Això si no fos perquè n'hi havia dos, un a una casa i un altre a la casa del Pare Noel oficial. Jo ja no hi crec en aquestes coses, ja tinc els Reis Mags i el tió que em porten regals, però clar, si n'hi ha dos d'iguals, ja em trenca el mite per la meitat i no m'en puc creure ni una mica. Vam poder veure rens i huskys, sempre i quant la munió de japonesos i xinesos s'apartessin de la vista, ja que per una foto són capaços de creuar la via del tren com un ren embogit. El que vaig trobar més interessant va ser el punt per on passa el Cercle Polar Àrtic, un conjunt de torres que marquen el seu recorregut. També coses curioses, com el munt de cartes que rep el senyor dels rens durant l'any, o el paisatge impressionant on tot això es troba situat.

El típic monument on s'indiquen les distàncies a vàries ciutats importants. Vilobí no hi era, encara no m'explico el perquè.

La línia de torres que marca el Cercle Polar Àrtic.

Els gossos que estiren els trineus. Són macos, però són gossos, no peluixos.

Els rens no estaven massa desperts, o tenien ressaca o feia massa fred.

El foc que em va salvar les mans mentre esperàvem al mig del no res.

A la tarda va ser hora de veure la ciutat de Rovaniemi, aparcar el cotxe correctament, entregar les claus, i preparar-nos pel llarg viatge de tornada. A les sis va sortir el tren que lentament ens va portar a Oulu en un vagó més vell que l'anterior, semblant a un soviètic de les pel·lícules. A Oulu vam esperar tres hores més dins l'estació fins que el bus, l'Onnibus, va sortir a mitja nit direcció a Jyväskylä. Vaig dormir tota la nit una mica incòmode, però a les sis del matí arribava a casa una mica cansat però content d'haver vist allò que em vaig proposar ara fa un mes. Aquest matí ja he anat a classe, he entrenat una mica, i estic prou bé, tot i que quatre dels vuit viatgers que érem aquests dies estan ben malalts, i només n'he vist tres avui.

Curiositats d'Oulu, com qui porta una cistella amb el berenar.

L'interior de l'Arktikum.

Un dels habitants de l'àrtic. Feia por quiet, ni us dic si es mogués.

Teníem un cotxe que es conduïa com un trineu, i estàvem contents.

L'estació de tren on he passat més hores de la meva vida. Sants ho considero un centre comercial quasi.

Els trens finesos, alguns elèctrics i alguns de gasoil. Van més ràpid i millor que a Catalunya amb un metre i mig de neu i vint sota zero. N'hem d'aprendre.

L'Onnibus per dins just abans de caure rodó!

Això és tot per ara. Se'm acaben els diners per viatjar de moment o sigui que fins a la primavera no crec que tombi massa. Exceptuant una ruta de 86 km que faré amb el meu pare d'aquí tres setmanes, prop de la frontera amb Rússia, a Hautajärvi. No ho considero viatjar, sinó una aventura. Salut i pessetes!